CHURCHILL
El cinema i la televisió posen l’èmfasi en el líder que va tenir la valentia d’enfrontar-se a Hitler, i passen de puntetes pel seu esperit elitista i colonial, la condescendència amb Franco i el desastre de Galípoli
ser presoner a la guerra dels Bòer i haver d’escapar de Sud-àfrica; la impaciència que li feia clavar esbroncades monumentals a les seves secretàries per no escriure els textos amb dos espais mentre els dictava des del llit a la una del migdia, amb un cigar a la boca, un vas de whisky a la mà i uns ous amb bacó a la safata; el caràcter rondinaire que va provocar que una vegada la seva dona, Clementine (feminista per a la seva època, i que era capaç de cantar-li les quaranta tant per la política com per la manera com malgastava els diners) li llancés un plat d’espinacs, que va deixar una marca que encara es pot veure a la seva casa de Chartwell; la generositat, l’elitisme, l’excentricitat, el populisme, el carisma, la rancúnia, la vanitat, els dubtes, la valentia, el sentimentalisme, la memòria selectiva amb què ignorava la catàstrofe de Galípoli, la inseguretat, la contundència i impassibilitat amb què va enviar a una mort segura els cinc mil soldats del regiment de Calais per guanyar temps i fer possible el rescat de Dunkerque.
“És només un home”, deia Clementine per humanitzar la seva figura. I com a tal no va ser ni de bon tros perfecte, encara que la seva caracterització televisiva i cinematogràfica en destaqui el costat heroic. A més de tolerar el franquisme (i això que molts britànics van anar a Espanya a lluitar amb les Brigades Internacionals) va tractar amb menyspreu les colònies, va advocar per l’ús d’armes químiques contra kurds i afganesos, es va quedar de braços plegats davant una crisi de fam a Bengala en què van morir tres milions de persones, va qualificar de “sediciós” el mateix Gandhi, va dissoldre manifestacions de sufragistes i no era partidari que les dones votessin, va utilitzar una força desmesurada contra els vaguistes, els miners i els partidaris de la independència d’Irlanda (que va començar la seva guerra al cap de pocs dies que ell fos nomenat ministre de la Guerra), es va posar del costat d’Eduard VIII –simpatitzant nazi– en la pugna política que va acabar amb la seva abdicació, i defensava
Home refinat i de valors ferms, és l’antítesi de líders superficials com Donald Trump Els partidaris del Brexit han fet seu el seu discurs, però no és clar que hauria volgut anar-se’n d’Europa
posicions que avui serien considerades racistes i antisemites. En la seva defensa podria al·legar-se, si es vol ser generós, que bona part d’aquestes actituds eren pròpies dels conservadors de l’època.
Quan s’acaba El instante más oscuro amb el discurs de Churchill, les audiències dels cinemes britànics i nord-americans esclaten en un aplaudiment espontani. Hi ha els que diuen que és l’esperit del Brexit, de l’illa, de l’imperi, del nosaltres davant del món. Però ningú no sap què pensaria avui del divorci de la UE, de la independència d’Escòcia, dels abusos policials i l’avenç dels populismes a Europa. El que és clar és que va ser l’antítesi de líders contemporanis com Trump, Bush, Blair o May, interessats només en el curt termini i responsables, alguns, de guerres impopulars i immorals que han desprestigiat la classe política, sovint corrupta. És veritat que ell passava al govern les factures del seu sastre, però ningú no li pot negar l’autenticitat ni el sentit de l’honor.