Una fàbrica d’il·lusions
Només quatre equips, a més de l’amfitrió, estan classificats per a la Copa del Rei de bàsquet quan falta una jornada per tancar la primera volta de la Lliga Endesa. I tots quatre seran caps de sèrie. Són els dos grans de gairebé sempre (Reial Madrid i Barcelona Lassa), el vigent campió de Lliga (València)... i el Montakit Fuenlabrada, que presenta el mateix balanç (11 victòries i 5 derrotes) que els dos últims equips malgrat que té un dels tres pressupostos més baixos: tot just 2,8 milions. Ni una desena part que els dos primers. Només la meitat és per a la primera plantilla, en què aquesta temporada repeteixen vuit jugadors de l’anterior, un luxe poc habitual. Amb tres espanyols (el club havia apostat tradicionalment per gent d’aquí, però cada dia és més difícil per les quotes) i nou més d’altres nacionalitats. El base croat Popovic (el que més triples anota a la Lliga, 2,81 per partit) i l’aler congolès i ex-verd-i-negre Eyenga són els més destacats, però la força és en el grup.
“Fabriquem il·lusions” és el lema de Montakit SL, empresa de Fuenlabrada de material per fabricar cuines. Lema que comparteix amb l’equip que patrocina. Igual que aquest altre: “Impossible més per menys”. Malgrat sumar més del doble de victòries que de derrotes, els de Fuenlabrada tenen 31 punts més en contra que a favor. Això s’explica perquè deu dels seus onze triomfs han arribat per vuit punts o menys. Es pot atribuir a la sort, però també es pot veure com a resultat de la capacitat de competir al límit, de moure’s bé en les situacions més complicades, que això és el que són els finals igualats. I té molt a veure l’afició, calenta i sorollosa, del pavelló Fernando Martín, on només han perdut un partit de vuit. “Els aficionats estan una mica bojos –afirma Olaseni, pivot britànic, un dels nous–, però ens ajuden a guanyar”.
En una trajectòria tan positiva –no només la d’aquesta temporada rècord, sinó en l’èxit que suposa per a un club tan modest haver competit a l’ACB en 20 de les 22 últimes temporades– hi ha dos personatges clau: el president, José Quintana, germà d’entrenador (Óscar) i pare de jugador i alcalde de la ciutat pel PSOE des del 1983 fins al 2002 (el més votat d’Espanya el 1999), i el director esportiu, Ferran López, base del planter del Joventut, dues vegades internacional i 495 partits a l’ACB amb nou temporades en dues etapes a Fuenlabrada. Es va retirar allà el 2009 i quatre dies després li van oferir el càrrec que ocupa ara. L’estiu passat es va unir al projecte un entrenador que no havia treballat mai a Europa. Però Néstor García, el Ché, exseleccionador de l’Uruguai, l’Argentina i Veneçuela, és a Sud-amèrica una mica semblant al que representa Zeljko Obradovic a Europa: un col·leccionista de títols. “Jo el coneixia menys, però el president va dir que valia la pena apostar per ell”, explica Ferran López. I donar la primera oportunitat a tècnics poc coneguts fins aleshores és una cosa habitual a la ciutat madrilenya: Chus Mateo, Jota Cuspinera, el mateix Óscar Quintana...
Què cal esperar del futur immediat? A les coses bones la gent s’hi acostuma de seguida, però després... “Ens espremem al màxim i ens reinventem cada any”, apunta l’exbase. “Som realistes i sabem que el que estem fent en aquesta primera volta és una cosa impressionant, per sobre de les nostres possibilitats. La permanència està pràcticament assegurada i l’objectiu següent és entrar als playoffs. Però seguirem partit a partit, preparant-ne cada un com si fos l’últim. Al cap i a la fi, el nostre tècnic és argentí, com Simeone. I així ens va molt bé”.