Memòria corporativa
El valor de la imatge d’un gran club obliga a intervenir en el relat corporatiu i a controlar la pròpia mitologia. Això explica l’aparició gairebé simultània de dos documentals sobre figures fonamentals del Reial Madrid (Bernabeu) i del Barça (Gamper, l’inventor del Barça). Però que els clubs avalin la producció d’aquests documentals no és forçosament una gran notícia pel periodisme: els confereix un halo més acrític i asèptic i menys independent, pensat perquè es puguin emetre sense obrir ferides ni activar polèmiques i, alhora, puguin ser convenientment venuts a les botigues del club.
D’ençà de l’Aquest any cent de TV3, que ja es va submergir en l’origen del Barça i la figura de Joan Gamper, han aparegut biografies incompletes o parcials que el documental millora i amplia amb testimonis com els dels nets de Gamper, de l’historiador Carles Santacana o del biògraf Agustí Rodés. Amb bon criteri, des dels primers minuts s’afronta amb naturalitat el tabú del suïcidi de Gamper. I se n’expliquen les causes evidents (la ruïna econòmica propiciada pel crac del 29) després de revisar la integració d’un suïssisme emprenedor a un catalanisme liberal de coherència helvètica i un sentit de l’orgull basat en conviccions (i decepcions) sòlidament religioses. De la part documental en destaquen la intervenció d’en Marcel, fill de Gamper, en un marc deliciosament kitch i l’obsessió del fundador de convertir el club en una mena de missió de l’esport amateur.
Les imatges del funeral de Gamper il·lustren molt bé la commoció que va provocar la seva mort i com l’oficialitat eclesiàstica, política i social de l’època va imposar la hipocresia i la manipulació en comptes d’admetre la veritat. Per extensió, el documental ha d’explicar la història del club i ho fa amb dues apostes opinables: incorporar el testimoni del president Josep Maria Bartomeu, que no hi aporta res transcendent, i prescindir de Johan Cruyff com
a apòstol d’un Barça universal.
A diferència del documental sobre Gamper, que pateix el llast de no disposar d’imatges o àudios del fundador, Bernabeu sí n’explota, amb un guió més literari, recursos audiovisuals d’alt valor documental. S’encadenen fotografies, pel·lícules, entrevistes i recreacions que, amb intenció hagiogràfica i rampells d’amnèsia simptomàtica, en retraten la dimensió social i política i un paternalisme que ens presenta Santiago Bernabeu com un descregut de la política amb una única bandera: el Madrid. La cronologia personal de Bernabeu (de futbolista a directiu, de directiu a president, de president a mite) serveix per explicar, d’el·lipsi en el·lipsi, la història del club, incloent-hi el paper que el Madrid va tenir com a factor de cohesió emocional entre els exiliats espanyols. Però, fidel al títol, Bernabeu monopolitza el relat amb les seves teories sobre la jeta (la primera impressió és la que val), l’oportunisme interventor al vestidor i als cercles influents, l’astúcia i alguna extravagància, com quan declara el seu amor pels arbres, els animals i, per aquest ordre, les persones.
I, per defugir l’acusació de franquista recalcitrant i líder de l’equip del règim, el documental en subratlla el seu enfrontament amb el temible Millan-Astray, la por de les mocadorades o la idea, molt celebrada per l’actual aristocràcia neomadridista, que no va ser el franquisme qui va instrumentalitzar el Madrid sinó el Madrid qui va instrumentalitzar el franquisme. I el documental conclou amb la última frase abans de morir: “Voy a palmar, María. Ya no veré la séptima”.
Si l’encert comú dels documentals és que preserven un sentit assumible de l’objectivitat malgrat la intervenció dels clubs i no defugir la diversitat de cultures esportives i representatives , la diferència és que el de Gamper en retrata la importància en la supervivència i la perseverança del club sense aportar gaires dades sobre la seva manera de ser mentre que l’altre es recrea en el carisma de Bernabeu. Un carisma maquillat per les distorsions que permet la historiografia corporativa però que defineix l’era moderna del Madrid, molts tics del seu hereu Florentino Pérez (l’evangelitzador), i l’essència, sovint tauromàquica i antropològicament castissa, del futbol espanyol.
No és una bona notícia per al periodisme que els clubs avalin la producció d’aquests dos documentals