BERNABEU
Apropar-se a la figura de Santiago Bernabeu no és fàcil ni còmode ni per als mateixos madridistes. El millor llibre sobre ell, Santiago Bernabeu. La causa, escrit per Jaime Martín Semprún el 1994, el descriu com un home del seu temps, autoritari i apassionat. Més de dues dècades després, Ignacio Salazar-Simpson estrena un documental de 75 minuts sobre el patriarca blanc, una tasca a què ha dedicat tres anys i que reconstrueix pas a pas la vida de Bernabeu des dels seus començaments com un futbolista animós però de poc talent fins als seus anys de vellesa i jubilació a Santa Pola.
Ha estat molt el material reunit pel director. La primera versió del seu documental durava tres hores. Narrada per l’actor Luis Callejo, la pel·lícula ofereix una imatge de Santiago Bernabeu que el distancia del futbol d’avui, però que és molt del gust dels aficionats blancs. El presenta com un president avançat al seu temps, que es va casar molt gran (45 anys), que no va tenir descendència i que, per a ell, la seva família era el club i els seus fills, els jugadors. Tot molt en la línia del mite que alimenta el Reial Madrid de Florentino Pérez.
El documental no defuig la participació de Bernabeu a la guerra amb l’exèrcit feixista, però ressalta que “no va disparar mai un tret” i que els seus mèrits militars només li van servir per arribar a caporal.
La part més escabrosa de la vida de Bernabeu com a president –la relació del Reial Madrid amb el règim de Franco– provoca l’únic exabrupte que apareix al documental. “Quan algú em diu que el Madrid és l’equip del règim jo recordo la mare del que m’ho ha dit”. En aquesta part, Bernabeu explica que l’equip que es va refundar després de la Guerra Civil va ser l’Atlètic de Madrid, a partir de llavors, l’Atlético Aviación, amb diversos ministres a la seva junta. Recorda que el 1939 va ser pujat a Primera i va guanyar les dues primeres lligues després de la guerra mentre el Madrid passava anys de penúries i va estar a prop de baixar a Segona Divisió. El film explica el famós incident de quan Bernabeu va fer fora de la llotja el general Millán Astray, cap de la legió, i va haver de buscar la protecció del general Muñoz Grandes.
El documental passa per alt altres episodis menys del grat de la junta actual i segurament de Bernabeu: no diu res que durant la República el Madrid (llavors ja no Real) va canviar el color blanc pel morat; que un dels seus presidents, Rafael Sánchez-Guerra, va ser condemnat després de la guerra a cadena perpètua (després de passar 26 mesos a la presó va viatjar a França clandestinament i va formar part del Govern a l’exili), i que un altre, el coronel Antonio Ortega, va ser afusellat.
La pel·lícula prefereix dedicar-se al Bernabeu home de futbol. I allà sí que se’l separa de Florentino, perquè el seu mandat al capdavant del club es basa molt en l’instint, el que anomena la teoria de la jeta (“fitxo un jugador quan m’agrada la seva
jeta”). No s’entén la trajectòria del Madrid de Bernabeu sense homes com Raimundo Saporta, Antonio Calderón o Agustín Domínguez. Bernabeu assegura que “el que més em molesta a la vida és que em diguin dictador”.
Sobre el tema del fitxatge de Di Stéfano, el documental dona la versió canònica del club. Es diu que va jugar al Madrid perquè la decisió que va prendre la Federació Espanyola que alternés un any al Madrid i un altre al Barcelona no va satisfer el club català. La figura de Di Stéfano serveix a Salazar Simpson per demostrar que Bernabeu era un home venjatiu. No li va perdonar mai al jugador argentí com se’n va anar del Madrid a l’Espanyol.
El documental destaca l’honradesa del protagonista (pagava de la seva butxaca el Marca), però diu poc de la seva inconcebible gasiveria (sempre va anar a les finals europees amb el mateix vestit). Al final, mostra un Bernabeu ja vell i feble, i per això molt més humà. I acaba amb el que li diu a la seva dona, María, abans de morir: “María, palmarçe. No veuré mai la setena”.