El Ministeri de la Solitud
La solitud estén la seva capa, cada vegada més tronada, més gelada, a la vella Europa. Aquest triomf del progrés social, la llibertat de viure sol i no haver de rendir comptes a ningú, de no sentir-se limitat, ni lligat, ni cohabitat, s’ha convertit en alarma. Joves atrinxerats a la seva cambra que només escolten el que brolla dels seus auriculars, que s’han criat amb una tauleta com a companyia exclusiva. Ja no només es lloga amor o sexe per hores, també amistat. Aquí hi ha els xavals nipons que lloguen a autèntics desconeguts per simular que són col·legues, penjar la foto a Facebook i demostrar notarialment que les seves vides tenen contingut, més enllà de la seva ipseïtat, les seves mascotes i les seves playlists.
A l’altre extrem de la piràmide demogràfica, es desborda el desemparament i la clausura. Segons estadístiques oficials, al Regne Unit nou milions de persones –dos milions de més de 75 anys– pateixen solitud. Una cadena de dies en blanc, sense una altra veu o mirada que la seva al mirall. Aguanten la seva dignitat com una torxa al desert. Sobreviuen misteriosament. Es van quedar sense ningú, pensem, incapaços de creure que hi hagi fills que puguin abandonar els pares, desentendre-se’n com d’un moble vell.
Aquests dies, Theresa May ha anunciat la creació del ja anomenat popularment Ministeri de la Solitud; i celebro que les secretaries d’Estat comencin a batejar-se amb noms existencials. Caldria pensar en ministeris del temps, del son o de l’ansietat, encara que sense arribar a les filigranes de Bhutan, on el seu rei va rebutjar utilitzar el PIB com a índex de desenvolupament i va instaurar l’índex de felicitat bruta. La primera ministra britànica ha estat pionera en implementar un programa –construït sobre les bases del projecte de la diputada assassinada Jo Cox– per frenar aquesta epidèmia global que no entén de classes ni caràcters, i que cristal·litza en exclusió i malaltia.
Al nostre país, quatre milions se senten imparells sovint, dels quals més de tres milions viuen sols. És una presència callada a les ciutats i als pobles. No es tracta d’aquella solitud que és molt bonica, com va escriure Bécquer, quan es té algú a qui dir-l’hi, sinó d’un enclaustrament opac que deriva en deshumanització.
En plena tendència robòtica, obstinada a anular la interacció humana en assumptes de proximitat, s’inaugura a Seattle la botiga d’Amazon on n’hi ha prou amb un aplicació i un codi QR per emportar-se qualsevol cosa sense necessitat de saludar, preguntar, o fins i tot de dubtar davant d’una altra presència humana. La virtualitat s’apropia de l’espai físic, mantenint la seva fórmula asèptica: la que garanteix el control i l’economia dels teus actes amb un clic i enmig d’una solitud oceànica.
Celebro que les secretaries d’Estat britàniques comencin a batejar-se amb noms existencials