El MNAC reinventa el seu Renaixement i Barroc
El museu reordena el Renaixement i el Barroc amb un recorregut temàtic que interpel·la el públic d’avui
La col·lecció del MNAC és una i abraça des del segle XI fins als nostres dies. Un recorregut per mil anys d’art en què l’extrema brillantor del romànic i el gòtic ha acabat invisibilitzant en part els seus admirables conjunts de Renaixement i Barroc, amb obres tan destacades com les natures mortes de Zurbarán, les sensuals escenes sacres de Rubens o l’enigmàtic rostre del Sant Pau de Velázquez. “Ah, però teniu un Zurbarán? Teniu un Rubens? Teniu un Velázquez? Portes algú a aquestes sales i sempre, sempre salta la sorpresa”, assenyala Pepe Serra, que com ja va fer el 2014 amb l’art modern, ha renovat totalment les seccions de Renaixement i Barroc dotant-les d’un relat nou i d’una museografia que interpel·la el visitant i li ofereix múltiples capes de lectura. Atenció, perquè al “germà petit ofès” del MNAC li ha arribat el seu moment i mereix ser descobert (o redescobert).
La nova presentació de Renaixement i Barroc s’escapoleix del convencional ordre cronològic i deixa que sigui la col·lecció mateixa la que construeixi el seu propi relat. “Suposant que haguéssim volgut, que no ho hem pretès mai, fer una lectura historiogràfica, el resultat hauria estat una catàstrofe. Si tu ets el MoMA i dius ‘faré l’enciclopèdia de l’art modern’, doncs la pots fer. Tens obres per fer-ho; una altra cosa és que tingui algun interès. Però amb aquesta col·lecció pretendre explicar un període de més de tres segles no és viable. No és sistemàtica ni neix d’unes col·leccions reials, sinó que és la col·lecció d’un museu sense Estat confeccionada de manera totalment erràtica i irregular per la societat civil, per la iniciativa de col·leccionistes privats i, de tant en tant, per la Junta de Museus”, resumeix Serra.
“Quin és, doncs, el seu relat?”, es pregunta el director del MNAC. “Doncs segurament és l’expressió d’un cert acomplexament que coincideix amb els moments políticament pitjors des del punt de vista d’una certa idea de país. A la primera dècada del segle XX es recupera l’art medieval, que és vist com la projecció d’un passat esplendorós, mentre que el Barroc és el 1714, la derrota, i el renaixement una mica el mateix... I aquest acomplexament es transmet als col·leccionistes i a les institucions, que ho subestimen. Amb algunes excepcions. Per això aquestes obres, que són d’una extraordinària qualitat, són aquí”.
El MNAC té un fons de 1.400 obres, de les quals se n’exposen 250, tot i que en la primera selecció n’hi havia 400 “del mateix nivell i interès”. “No hi ha espai per a més. Això és només una mostra més del potencial que tenim i que no podem desenvolupar”, lamenta Serra, que considera que l’esforç monumental que ha fet el museu “mereix que els òrgans de govern i el nostre patronat acabin prenent la decisió” de dotar-lo de més espai i més recursos econòmics per poder desplegar “tot el que podríem ser i no som. Segurament tenim un sostre, però encara estem molt lluny”. La reestructuració, que ha estat patrocinada per la Fundació Endesa, responsable de la il·luminació, ha tingut un cost de 433.475 euros.
La nova presentació ha estat comissariada per Francesc Quílez, coordinador de col·leccions, i Joan Yeguas, conservador de Renaixement i Barroc, i ha tingut l’assessorament de Juanjo La- huerta. Les obres ja no estan disposades al llarg d’un passadís “infernal”, sinó que s’agrupen temàticament (amor i maternitat, passió i sacrifici, místics i visionaris, biografies pintades, la imatge del donant...) en sales amb diferents ambients, i les parets han estat pintades de blau. Sembla com si fóssim en un altre museu dins del museu. “No es tracta de decoració, sinó que tot estigui pensat per dinamitzar i enriquir l’experiència, que el museu sigui un lloc on et trobis bé i t’hi vulguis quedar”. La museografia vol propiciar també diferents nivells de lectura, amb etiquetes comentades i càpsules explicatives en cada àmbit que aniran canviant i abordant diferents temàtiques.
La transició del gòtic al renaixement es fa d’una manera gradual, amb una sala que fa de frontissa i està dedicada a Bermejo, el pintor més important de la Corona d’Aragó, del qual s’incorporen dues importants obres dipositades per la Fundació Institut Amatller per un període de quatre anys. La inèrcia medieval continua visible a la sala següent, on hi ha un primer apunt cronològic, la Catalunya del segle XVI, on no hi ha cap artista català, retaules, tríptics, taules d’altar, caixes de núvia... i un gran tapís belga que no s’havia exposat mai fins ara. Després farà aturada en el tema de la maternitat (Rubens, Fra Angelico...), els martiris i les passions, els místics i els visionaris (és on hi ha l’estrany Goya de Muñoz Ramonet, L’aparició de la Mare de Déu del Pilar), el segle d’or, les natures mortes, els retrats, on es concentren les obres més demanades per museus de tot el món: el Sant Pau de Velázquez i dos Zurbarán: Natura morta d’atuells iel Sant Francesc d’Assís... També hi
“És una mostra més del potencial que tenim i que no podem desenvolupar”, diu Pepe Serra
ha un espai dedicat a la capella Carracci i un altre als personatges populars (meravellós el retrat atribuït a Govent Flick o les estranyes parelles de Cranach el Vell), i, al final, una reserva dedicada a obra gràfica en què el visitant pot obrir i tancar calaixos i a les parets pengen fotos d’Humberto Rivas, Oriol Maspons o Toni Catany. Una picada d’ullet a un MNAC futur on la col·lecció trenqui qualsevol convenció temporal i es comporti com si fos una.