Javier Mascherano
FUTBOLISTA
Després de set anys i mig com a futbolista del Barcelona, Mascherano (33) s’acomiada avui de l’afició del Camp Nou amb el reconeixement del club i dels companys, que el consideren un jugador i un professional exemplar.
L’any que més necessitava el Reial Madrid la Copa del Rei, el seu trofeu més menystingut, ha estat l’any que pitjor ha gestionat una competició per eliminatòries, especialitat històrica d’un club la metamorfosi del qual aquesta temporada no és kafkiana. És de xirigota.
Sense jugar a res el Reial Madrid va caure contra el Leganés, equip de 2a B fa quatre temporades. Els de l’extraradi van donar una lliçó de realisme i humilitat al Madrid, amb una alineació que insinuava que Zidane donava per guanyat el partit sense ni tan sols l’excusa de reservar jugadors per a la Lliga, on la principal preocupació ja hauria de començar a ser assegurar una plaça a la pròxima Lliga de Campions.
La suposada flor de la sort de Zidane es va convertir ahir a la nit en una planta sense gaire gust, el cogombre, símbol del Leganés, que assoleix la semifinal amb tots els mereixements.
La dimensió del desastre va ser estrepitosa perquè al Reial Madrid li havia correspost –per segona vegada– un dels equips més modestos del bombo. Sense Cristiano, Bale, Carvajal ni Modric, l’alineació de Zinedine Zidane va ser una aposta sobrada pel Madrid B, precisament el mateix que sustentava els èxits de la temporada passada, la pallissa al Barça a la Supercopa i la teoria que aquest Madrid era molt superior al FC Barcelona en fons d’armari i hi seria uns quants anys.
El moment anímic del Reial Madrid és d’una ànima en pena. Sense un patró de joc –Zidane ha aconseguit anul·lar el que semblava l’any explosiu d’Isco Alarcón–, s’hi afegeix el virus de la desconfiança i també el derrotisme, un estat d’ànim que va ridiculitzar ahir a la nit les tradicionalment temudes i llegendàries escomeses blanques dels últims minuts al Santiago
Zidane va pecar de supèrbia alineant l’equip B; no és el seu any: ha anul·lat la temporada estel·lar d’Isco
Bernabeu. Hi va haver tres minuts d’afegit i no va passar res.
A còpia d’ordre, disciplina tàctica i professionalitat, el Leganés va ser el senyor del partit. Es va assentar bé, va marcar el gol que necessitava per enquadrar el partit i va demostrar fermesa quan Benzema, tot just començar la segona part, va empatar. El Reial Madrid tenia mitja part al davant per arreglar el seu joc –l’afició va esbroncar el seu equip al final dels primers 45 minuts– però va tornar a encaixar un gol a la sortida d’un córner mal defensat i en cap moment no va tenir a prop l’empat. Tocat, fantasmagòric, insípid, descentrat...
La Copa li va caure a sobre a un Real Madrid que feia anys que menyspreava el torneig del KO, la meravellosa competició que permet als modestos assaborir la glòria. La temporada blanca és calamitosa i desconcertant. No hi ha ànima, joc ni ganes. Ni miracles de Sergio Ramos, que ja suma 154 córners sense marcar.