Rebel·lió feminista a la premsa
Les periodistes de ‘Le Parisien’ es postulen de forma col·lectiva al càrrec de redactora en cap com a protesta
Ja veureu, serà un altre paio”. El càrrec de redactor en cap a l’edició dominical del diari francès Le Parisien havia quedat vacant. A l’hora del dinar, un grup de dones periodistes elucubrava a la cantina del diari sobre qui seria l’elegit. Perquè si d’alguna cosa estaven convençudes totes és que seria un home.
La idea va sorgir entre rialles, gairebé de broma: “Sabeu què estaria bé? Presentar una candidatura col·lectiva femenina”.
Va arrencar com una broma, “però el to d’humor ràpidament es va fer molt seriós”, recorda Florence Méréo, de 31 anys, que era al dinar. Aquella mateixa tarda van començar a redactar el text. “Amb discreció, per no disminuir l’impacte. Una trucava dues companyes. Aquestes unes altres dues. Vam treballar com una cadena humana”, relata. No esperaven més de 30 firmes; en van aconseguir 77 en només 48 hores.
“Li sotmeto la meva candidatura de principi al càrrec de redactora en cap –diu el text idèntic que les 77 van remetre l’11 de gener a recursos humans–. De principi, perquè el meu perfil no es correspon potser al lloc actualment obert. Per contra, nombroses dones estan totalment qualificades (...) Ser una dona no és una competència, però ser un home tampoc”.
Hores abans havien sabut d’una nova incorporació a la cúpula del diari que “les va reconfortar” en la seva iniciativa. Jean-Baptiste Isaac, de Le Figaro, era nomenat quart adjunt al director. Amb ell, cinc homes copen els cinc càrrecs al capdavant de la redacció nacional de Le Parisien (Aujourd'hui en France). Uns altres cinc dirigeixen les edicions regionals i dos la revista dominical. Només hi ha una dona a la cúpula editorial i, oh, sorpresa!, és al capdavant de La Parisienne, la revista femenina. És cert que el diari té una directora general, però és un càrrec sense funcions editorials.
“En 8 anys que fa que sóc al diari, només he vist una dona a la direcció de la redacció”, assenyala Méréo, que és redactora de Sanitat.
A hores d’ara són 111 dones –del total de 139 en una redacció de 344 periodistes– les que han firmat, incloses les caps de secció. A més, 113 col·legues masculins han signat un text de “solidaritat i de crida a l’exemplaritat”. “Un gest que ens ha fet enorgullir de pertànyer a aquest equip”, destaca Méréo.
En plena efervescència pel moviment feminista Me
Too, que de Hollywood s’ha estès com una taca d’oli per altres sectors professionals, els caps de Le Parisien havien de reaccionar sense dilació. En un comunicat, la directora general, Sophie Gourmelen, i el director del diari, Stéphane Albouy, van assegurar que comparteixen “la constatació” sobre l’absència de dones i que no és per “voluntat”.
Encara que satisfetes, les signants reclamen ara actes més enllà de les paraules. “Per començar, el càrrec dominical continua vacant. I més enllà d’aquest lloc, ens mantindrem vigilants perquè una veritable paritat s’instal·li a Le Parisien”, diu Méréo. “Els diaris no poden estar al marge de la societat que ens esforcem a descriure cada dia. I menys aquest, que ha dedicat tantes portades a la paritat, en l’empresa o la política”.
La rebel·lió feminista ha creat una ona expansiva a la premsa francesa. Tres grans capçaleres –i no només parisenques– s’han sumat a la reclamació de la representació femenina i han posat també sobre la taula la igualtat salarial. Al setmanari L’Obs, 62 dones han firmat una tribuna en la qual es queixen de la composició “exclusivament masculina” de la cúpula i de què homes i dones d’edat i experiència similar no cobren el mateix sou. També s’han alçat en peu de guerra les periodistes del diari regional La Provence, amb seu a Marsella: 60 dones (sobre 65) han subscrit un comunicat en el qual lamenten que al seu diari la situació “és igual (que a Le Parisien)... fins i tot pitjor”. I les periodistes del bretó
Ouest-France, el diari amb més tirada del país, s’unien ahir mateix al moviment, amb una denúncia de la “confiscació dels càrrecs de direcció pels homes”. “Somiem que les joves contractades no xoquin tan ràpid com les més grans contra el sostre de vidre”, llancen.
La metxa està encesa.
La metxa crema: les dones d’altres tres capçaleres a França exigeixen paritat i igualtat salarial