Dies de vertigen
El que pugui passar en la sessió d’investidura potser no ho sap ni el president del Parlament, i ahir se li notava en la seva conversa amb els periodistes. Potser tampoc no ho sap ni el mateix Carles Puigdemont. Aquesta és una partida d’astúcia en què tothom juga a despistar. Ho fa a l’escenari belga i català l’expresident, perquè, òbviament, un perseguit per la justícia no confessarà a la policia les seves intencions. Ho fa el PDECat, perquè tem que el sector possibilista d’Esquerra intenti investir Junqueras. I ho fa Esquerra, perquè l’hiperlideratge i el domini mediàtic de Puigdemont està enfosquint perillosament un Junqueras limitat per la condició d’empresonat.
A l’escenari espanyol, el Govern central té un temor que cada dia s’assembla més al pànic; pànic del maleter del cotxe que no deixa dormir el ministre Zoido. Una investidura telemàtica es pot combatre amb la lògica que la presidència a distància és irracional o amb l’anunciat recurs al Constitucional. Un Puigdemont aparegut al Parlament seria una vergonya per als poders de l’Estat. Si a sobre ha de ser detingut i empresonat, no se sap si el Rei podria signar el decret de nomenament, quina seria la reacció internacional ni quina seria la resposta del carrer. Per això s’està fent l’operació gàbia per impedir que torni. Ni la policia ni els serveis d’intel·ligència tenen res més important a fer avui dia.
Però cada dia que passa el problema és molt més complex que el setge a Puigdemont. Ho vulguem o no, el conflicte augmenta la seva dimensió internacional, i no només per les aventures belgues i daneses de l’expresident. L’atenció dels dirigents mundials és tal que el rei Felip VI va haver de parlar de Catalunya a Davos i va haver de fer un discurs
Un Carles Puigdemont aparegut al Parlament seria una vergonya per als poders de l’Estat
gairebé de consum intern per explicar com “s’han intentat minar les regles de la democràcia”. Cap independentista no havia somiat mai amb uns altaveus tan ressonants. Al seu torn, el lèxic independentista ha aconseguit colar-se en el discurs oficial i a Mariano Rajoy se li va escapar davant Alsina allò de “les últimes eleccions de la República a Catalunya”, que inevitablement va recordar l’al·lusió d’Aznar a ETA com “el Moviment d’Alliberament Nacional d’Euskadi”. És una anècdota, però significativa.
I qualsevol solució que es trobi a la investidura, si se’n troba cap, arrossegarà durant molt de temps el problema de fons: el xoc entre el que decideix la majoria parlamentària sorgida de les urnes i el que permet la legalitat vigent, la “Constitució que no hi és per fer bonic”, com va dir el Rei. És el conflicte entre dues maneres d’entendre la sobirania i entre dues maneres d’entendre la democràcia. Haurien de ser compatibles, però no ho són. Aconseguir que es trobin és el desafiament més ambiciós per a qualsevol estadista d’aquest temps. I, mentre no s’aconsegueixi, hi haurà conflicte català. Amb Puigdemont o sense ell.