El silenci
Ni un sol matís del relat oficial sobre la qüestió catalana són capaços de qüestionar-se els mitjans espanyols? Ni tan sols quan la versió és surrealista? No ho pregunto en retòrica, sinó perquè realment m’impressiona aquesta desaparició del sentit crític espanyol, subsumit per un pensament únic que ni presenta esquerdes ni es fa preguntes. Com si fos a les èpoques del blanc i negre, la versió oficial es degluteix sense digerir-se, amb el ministre de torn convertit en cap d’informatius.
Evidentment, ningú no és objectiu, ni a casa nostra, ni a casa forana, i el poder sempre tendeix a influir; i, a més, l’absoluta majoria de mitjans espanyols estan lògicament contra el procés català i contra la independència, i per tant prenen una posició militant al respecte. Però fins i tot amb aquests supòsits poderosos, crec que no podem tenir record, des de la transició política, d’un silenci tan aclaparador, una acceptació tan global del relat oficial i una desaparició tan brutal de la crítica. I els exemples són desproporcionats i diaris, de manera que és igual si la versió és creïble o esperpèntica, si és digerible o és un roc impossible, si el mitjà és conservador o socialitzant, progre o dretà, és igual,
Com si fos a les èpoques del blanc i negre, la versió oficial es degluteix sense digerir-se
sobre Catalunya es compra en paquet, s’aplaudeix tot i no es qüestiona res. A excepció de Catalunya, per la resta, Rajoy mai no havia tingut una premsa tan complaent, entregada i callada.
El darrer cas és de traca i mocador i té a veure amb motius per no detenir un perillós delinqüent que mereix trenta anys de presó però a qui no es deté quan es pot perquè vol ser detingut, però com que no es deté, es mobilitza tota la policia, es blinden les fronteres, es vigilen les clavegueres i es despèn una quantitat ingent de diners, logística i esforç per detenir el perillós delinqüent que mereix trenta anys de presó però a qui no es deté quan es pot perquè vol ser detingut. Com és possible que al minut següent de la surrealista resposta del jutge, i als dos minuts del ministre Zoido mobilitzant la cavalleria per muntanya, mar i claveguera, les sorolloses tertúlies de Madrid no estiguin estripant tot aquest despropòsit? S’imaginen la mateixa suma de fets sobre qualsevol altre tema? Cremaria el plató de La Sexta, s’estomacarien les llengües bífides i en les ràdios de la progressia retallarien el bigoti del president. Perquè els periodistes espanyols, molts d’ells cultes i intel·ligents, no comprarien mai una barrabassada com aquesta. Mai, excepte si es parla de Catalunya.
Alhores, es compra tot, presons preventives delirants contra líders pacifistes, 155 aplicats de la manera més salvatge, fiscals demanant dècades de presó per un conflicte polític, i fins i tot la barbaritat de no intentar detenir el capo di tutti capi de la revolta catalana. Sobre la qüestió catalana, la premsa espanyola ha desertat del periodisme. Ho sap, i no li importa.