Justícia o política?

Molts ciutadans no acaben d’entendre per què continuen com a presos preventius alguns polítics catalans acusats de rebel·lió malgrat que, com diu el mateix Tribunal Suprem, “no consta que hagin participat executant personalment actes violents, ni tampoc consta que donessin ordres directes en aquest sentit”. Llavors, a què respon aquest extrem rigor judicial?

Tal vegada la resposta a aquesta pregunta la podem trobar en la inexistència d’una reforma democràtica i modernitzadora del poder judicial. Després de la mort de Franco, aquesta era una reforma del tot necessària atès que l’administració de justícia era ineficaç i estava molt mediatitzada per l’herència de la dictadura. No tan sols s’havia d’adequar la legislació al nou marc democràtic, també calia modificar les institucions, el seu funcionament i els procediments d’entrada i promoció del seu personal. Però això no es va fer per manca de voluntat política. Un exministre socialista català explicà que, quan es plantejà aquesta possible reforma en el consell de ministres, Felipe González i Alfonso Guerra s’hi oposaren afirmant que no la trobaven ni necessària ni convenient. El resultat d’aquesta omissió és evident: tenim una administració de justícia ineficient, amb un funcionament obsolet i regida per una cúpula molt conservadora i amb no pocs tics autoritaris.

Tot i que hi ha molts jutges, magistrats i fiscals inequívocament democràtics que han fet tot el possible per canviar les coses des de dins, la realitat és que avui, sobretot a les altes instàncies –Tribunal Constitucional, Suprem, Consell Superior del Poder Judicial, Audiència Nacional, etcètera–, predominen les tradicions heretades i les inèrcies del passat autoritari. Són uns organismes que, en bona part, estan ocupats per persones cooptades o escollides per afinitats ideològiques i polítiques, tradicions endogàmiques o vinculacions corporatives. Moltes d’elles sostenen valors tradicionals, d’autoritat i d’ordre, i són força insensibles als problemes de la pluralitat d’identitats existent a l’Estat espanyol.

El substrat ideològic de bona part dels components de les més altes magistratures, juntament amb l’ambient d’hostilitat vers el “separatisme català” creat a Madrid, fan quasi innecessària la pressió del Govern del PP sobre els jutges i fiscals respecte del tracte que s’ha de donar als independentistes catalans. És evident que una part del poder judicial s’ha implicat gustosament en el procés de judicialització dels problemes polítics i ja estem veient-ne els resultats. Hi ha jutges que assumeixen amb naturalitat la tesi que el procés sobiranista és, per principi, una manifestació criminal i violenta que cal reprimir amb severitat. A partir d’aquest pressupòsit, la dissidència política passa a ser considerada delictiva per se, fet que implica, a més, la desaparició de la presumpció d’innocència. En alguns dictàmens predominen els judicis d’intencions: es castiga amb la presó preventiva polítics prejutjant arbitràriament el que podrien fer. I això sovint va acompanyat d’exigències que cerquen la humiliació dels detinguts, exigint-los una renúncia pública de les seves legítimes conviccions. Sembla que alguns fiscals estan disposats a anar més enllà del mateix Govern. Conten a Madrid que un fiscal força destacat li va dir a M. Rajoy: “Allò que tu no ets capaç de fer, ja ho farem nosaltres”. L’alta judicatura, imbuïda de la idea que en els moments crítics l’Estat s’ha d’imposar sempre, apareix molt més com una ferma defensora del principi d’autoritat que no pas de les llibertats democràtiques i dels drets dels ciutadans. A més, sembla disposada a considerar qualsevol crítica a les forces d’ordre públic com una incitació a l’odi.

A hores d’ara, les decisions judicials impedeixen que diputats electes puguin desenvolupar la seva tasca de representació perquè se’ls suposa que podrien delinquir. Aquestes mesures preventives són del tot desproporcionades i incompatibles amb un ambient de normalització democràtica i institucional que faci possible el diàleg polític.

L’actual politització de les accions judicials és conseqüència de l’actitud reiterada del Govern del PP de no voler encarar-se a qüestions polítiques complexes, com és el procés català. Quan un president de Govern actua com un funcionari, i no com un home d’Estat, no pot esperar que la justícia li resolgui els problemes polítics. Més aviat al contrari, encara pot complicar-ho tot molt més. És perillós per a la democràcia que les decisions judicials marquin el ritme de la vida política catalana i també de l’espanyola. La incompetència política del president del Govern espanyol ha propiciat aquesta situació. En donar ales al desitjos d’escarmentar l’independentisme català d’alguns fiscals i jutges, M. Rajoy ha actuat com un aprenent de bruixot, i ha entorpit el funcionament institucional català i ha posat en perill llibertats democràtiques tan fonamentals com la d’expressió.

És perillós per a la democràcia que les decisions judicials marquin el ritme de la vida política catalana i de l’espanyola