Canviar de tema
Es diu coprolàlia de “l’impuls morbós d’utilitzar paraules obscenes”, segons el Termcat. Al principi de la seva presidència, vaig pensar que Trump patia de coprolàlia: alguna cosa l’empenyia, contra la seva voluntat, a dir inconveniències que horroritzaven els seus assessors i de les quals ell mateix s’havia de penedir passades unes hores. Ara penso, al contrari, que ho fa expressament. Sap que deixant anar barbaritats aconsegueix que es parli d’ell (encara que sembli increïble, els seus exabruptes el fan més popular)... i que no es parli d’altres coses. Per exemple, dels efectes que les seves colossals retallades d’impostos tindran per als pobres. És més fàcil opinar sobre un tuit racista que sobre temes complexos com la política fiscal o el sistema sanitari.
Una cosa semblant està passant, ai, a Catalunya. Sabem que hi ha innombrables problemes de fons, com la pobresa infantil. Fins a l’octubre passat, els qui somien amb la independència podien creure que el primer pas per solucionar-los era conquerir sobirania, proclamant la república catalana, i que aquesta estava a l’abast. Avui, fins i tot els més convençuts saben que no és tan fàcil. És urgent, per tant, tornar a donar prioritat a les moltes mancances que afecten greument i de manera immediata la població. I en comptes d’això, de què estem parlant? De si es pot presidir el país per Skype.
Per cert, si discutim sobre l’eventual investidura de Puigdemont, no s’haurien de considerar altres aspectes? És un polític que va atemptar contra la Constitució, l’Estatut i la voluntat de la meitat de les i els catalans. Que va intentar destruir les institucions vigents sense tenir preparada una alternativa. Que va proclamar una república que no ha reconegut ningú, i tot seguit es va escapar, sense assumir –contràriament a d’altres– les seves responsabilitats. Que no ha donat explicacions ni ha exposat cap projecte més enllà de la seva salvació personal.
Arribada a aquest punt, veig que he caigut en el mateix que critico: continuar parlant del que interessa els polítics, no de moltes altres coses que interessen la ciutadania. Escrivia Antoni Puigverd aquí mateix dilluns: “Esclar que m’agradaria parlar d’altres temes, però ara crec que la meva obligació és persistir en la recerca d’un camí de sortida”. Ho subscric, però penso (encara que no sempre ho practiqui...) que la manera de trobar la sortida és, precisament, parlar d’altres temes.