Un silenci generós
No vull fer cap retret a ningú. No esperava res i no demano res. Aquest paper és una petita reflexió sobre un fenomen que està passant davant nostre. Em refereixo al silenci de la majoria del món intel·lectual, cultural, artístic, mediàtic i acadèmic espanyol sobre les mesures excepcionals que els poders de l’Estat ordenen i apliquen sobre Catalunya i, de manera especial, sobre els sectors socials compromesos amb el procés sobiranista. No m’entengueu malament: no em demano per quina raó aquests famosos no fan costat a l’independentisme català, això seria una pregunta absurda i fora de lloc. La meva interrogació és sobre el silenci d’aquests ambients en relació amb les càrregues policials de l’1 d’octubre, amb relació al fet de tancar a la presó dirigents polítics i socials independentistes, amb relació a fer servir l’article 155 i amenaçar de prolongar-lo, i amb relació a considerar que un problema polític de magnitud històrica es resoldrà amb l’aplicació del Codi Penal a totes les persones que calgui. No vull conversions a l’estelada, només pregunto per demòcrates que se sentin incòmodes quan l’estil turc es normalitza aquí.
Són pocs els noms de la cultura, el pensament i els mitjans espanyols que han trencat el silenci per dubtar en veu alta sobre el que estan fent el Govern del PP, la Fiscalia i el TC davant la crisi catalana. I encara són menys els que han anat més enllà i han gosat denunciar la repressió desplegada, les arbitrarietats policials, les incoherències judicials, les fal·làcies ministerials i les insídies difoses per una premsa que criminalitza i demonitza una de les parts del conflicte. Cal agrair que aquestes veus escasses se la juguin per trencar el consens monolític que hi ha a les Espanyes sobre el conflicte català. Javier Pérez Royo, Suso de Toro, José Antonio Martín Pallín, Daniel Innerarity, John Carlin o Ramón Cotarelo –per posar uns exemples– han dit coses molt ben fonamentades contra el guió oficial del cas català que escriu Madrid cada dia, sovint sense amagar també crítiques a l’independentisme. El seu criteri és aire fresc i ens consta que exposar-lo els ha posat en el punt de mira dels vigilants de les essències de l’espanyolisme. Cal agrair el seu coratge. Ells són hereus d’un esperit que intel·lectuals com George Orwell van forjar en temps foscos.
Toca parlar dels altres. Dels que callen i amb el seu silenci abonen les mesures que s’estan aplicant a Catalunya. No sempre han callat, al contrari: molts d’aquests s’havien significat per solidaritzar-se amb diverses causes, la majoria fora d’Espanya. Des del Sàhara Occidental fins a Chiapas, passant per Palestina, el Tibet o Nicaragua, l’aparador espanyol de celebritats culturals i artístiques ha estat ben ple. També quan ha tocat dir “OTAN no” o “No a la guerra” o “No a l’escalfament global”. Com és que tantes persones de renom acostumades a la dissidència han optat ara per acceptar tot el que es fa i es prohibeix des d’una idea d’Espanya que no es pot discutir?
No sé la resposta. Vull saber-la. Crec que és massa fàcil pensar que tot obeeix al pes que tenen els tres partits del 155 per condicionar el debat públic i amarrar lleialtats, per bé que aquesta dimensió existeix. On és el botó de la sensibilitat, de l’empatia i de la solidaritat de tots aquells que vinculaven la seva fama a assenyalar episodis injustos, abusos de poder, actituds autoritàries i vulneració de drets i llibertats? Hi havia un temps en què Ana Belén, Víctor Manuel, Joaquín Sabina i altres estrelles marcaven el camí del compromís simpàtic que permetia certificar que existia un bàndol dels bons que, gràcies al mapamundi de les revoltes, renovava periòdicament els seus vots a un preu assequible. Hi havia un temps –encara no se sabia que les bones intencions poden bastir monuments de cinisme colossal– en què el compromís de les icones progres generava una narrativa de colors que lligava amb el color de les cortines del poder.
Que cadascú faci el que vulgui, òbviament. Que cadascú digereixi el malson com pugui. Els exquisits del progressisme cultural espanyol poden viure pensant que, com diu la propaganda oficial, Puigdemont, Junqueras, Forn i els Jordis són criminals perillosos, i també poden pensar que l’ANC i Òmnium són com les organitzacions malèfiques de les pel·lícules de James Bond. Les postveritats són la droga dura del segle XXI. Cadascú es droga com vol. El profeta de la nova política espanyola, per exemple, ha descobert que les ressaques són terribles i que la broma s’ha acabat. La severa rectificació sobre el procés català formulada per Pablo Iglesias després del 21-D indica que la promesa d’una altra Espanya ha estat efímera, i que la cosa catalana sempre és la gran nosa per qui vulgui guanyar les eleccions generals. Per això Colau i els comuns locals patiran.
El silenci sobre Catalunya dels famosos que tenien una causa per a cada temporada és un regal i per això el considero un silenci generós: ens serveix en safata la fotografia exacta d’una societat perfectament conforme amb les receptes del Dr. Rajoy.
Toca parlar dels que callen i amb el seu silenci abonen les mesures que s’estan aplicant a Catalunya