Empetitir

Tot va començar amb els contes infantils; ara toca malmetre la literatura per a adults

Tot va començar amb els contes infantils. Amb ells va començar, fa anys, aquesta confusió lamentable entre l’obra i l’autor, entre el personatge i la persona, entre la realitat i la ficció. Aquesta perversa tendència a suprimir o a edulcorar (no sé què és pitjor) obres literàries que no s’ajusten a la correcció literària del moment. No hauríem d’haver permès que tractessin els nostres fills com criatures incapaces d’afrontar els fets en la seva crueltat natural. Ja veieu el resultat: l’OMS ha hagut d’endarrerir a 25 anys l’edat de l’anomenada “adolescència tardana” (abans era fins als 21). I ara ens toca a nosaltres: a la literatura i el cinema d’adults.

Productors i editors se senten collats per l’autocensura derivada del corrent de puritanisme actual. Gallimard no gosa publicar els pamflets de Céline Bagatelles pour un massacre: que estiguin magistralment escrits importa poc, ara l’única cosa que compta és l’antisemitisme que destil·len. Ja se sap que al costat del sexisme, l’homofòbia i la islamofòbia, l’antisemitisme és un dels tòtems de la correcció política actual. I això que Céline llança anatemes contra gairebé tot, en particular contra els comunistes. Però això tant és: l’anticomunisme no està satanitzat i dels comunistes pots dir el que et roti. Més autocensures: fa dies es va estrenar a l’Òpera de Florència una Carmen de Bizet on és ella qui mata Don José. El motiu que explica el realitzador per invertir els papers és així de subtil: “He canviat l’escena perquè no es pot aplaudir l’assassinat d’una dona”.

I després tenim el cinema. En el punt de mira, el de Polanski i el de Woody Allen, pels pecats dels seus autors. El cinema d’Antonioni, per algunes escenes misògines... Del cinema de John Ford no n’he sentit dir res, però calculo que deu estar per caure. Les asèptiques mans del puritanisme envolten el sempre fràgil coll de les obres genials (com més genials, més fràgils) per tal d’escanyar-les i purificar-les. Però el futur ens ensenyarà que no podem escapar tan fàcilment dels nostres dimonis per moltes que siguin les tones de sucre amb què ens volen emmascarar la realitat.

Mentrestant, lectors i espectadors ens hem de buscar la vida. Justament ahir pensava què coi faré per omplir les hores lliures que em quedaran quan arribi la pròxima temporada de House of cards. Frisava per veure-la, però sense l’excel·lent interpretació de Kevin Spacey perdrà moltíssim i ja no em ve de gust.

Per sort, acabo de trobar a internet la versió íntegra dels pamflets de Céline: 240 pàgines compensaran el buit. El que cal és no deixar-se infantilitzar. No volem que ens tractin com criatures incapaces de discriminar què hi ha d’horrible i què hi ha d’interessant en una obra.

No volem que ens facin anar altra vegada a escola, on tot és pur, cast, empetitit i pietós. No.