La vocació de la política
En educació fa massa temps que som als prolegòmens d’alguna cosa. Ja res no sona creïble. Els xocs han començat fins i tot abans d’entrar en els continguts, i això que n’hi ha de tan importants com el finançament, la selecció del professorat, la durada dels estudis o què és el que s’ha d’ensenyar.
Subratllem dues obvietats. Primera: sense cessions, el pacte resulta impossible. Segona obvietat: l’educació no pot convertir-se en la visió d’un partit. Que no s’hagi comptat fins ara amb la comunitat educativa il·lustra la magnitud de la ceguesa. Tercera obvietat.
Els governants, siguin quines siguin les seves sigles, ens han venut el mateix encara que amb retocs des de fa més de 30 anys, reforma rere reforma, amb moviments contradictoris i amb un desordre normatiu descomunal. De fet, la LOGSE és l’arrel que sustenta el sistema educatiu actual: si bé implícitament derogada, es manté el mateix model i estructura dels noranta. Com és possible? En el cas dels currículums, això s’aprecia d’una manera molt clara. Tenim uns currículums enormes i incoherents, on cada especialista o cada administració ha volgut deixar empremta i que per la seva longitud impedeixen dedicar temps a aprendre, reflexionar, utilitzar el que s’ha après i aplicar-ho a situacions diferents.
La desconfiança ve de lluny. Cada reforma –fins a set– havia de ser la panacea, la gran solució a tots els mals d’un sistema educatiu que no és dolent, no, però sí manifestament millorable veient les dades sobre l’abandonament i el fracàs escolar (per cert, amb grans diferències entre comunitats autònomes) o la mediocritat mitjana descrita en informes internacionals.
La marca Espanya defineix una manera d’actuar en educació en què els partits, estiguin al Govern o a l’oposició, fan i desfan atenent les seves clienteles polítiques i amb una visió curtterminista (i electoralista) preocupant. El menys important són els alumnes i que tots aprofitin el que formalment se’ls ofereix, i que el sistema evolucioni segons les noves necessitats socials.
Si la voluntat de pactar és real, cal deixar de banda els dogmatismes, el discurs esquerra-dreta i, per descomptat, el debat territorial. “Al polític li correspon actuar d’acord amb els seus principis, però, alhora, fer-se càrrec de les conseqüències de les seves actuacions”. Segur que Max Weber aprovaria que posessin la seva frase de La política com a vocació al preàmbul del pacte: seria un bon començament.