Un consell: reviseu la porta

A les víctimes d’un robatori les envaeix una allau de sensacions en qüestió de segons. Primer, la sorpresa i la incredulitat: “Ens han entrat!”. Després, la ràbia: “Està tot remenat!”. Tristesa: “S’han emportat la cadeneta de la meva comunió!”. Por: “Com sabien que no érem a casa?”. I, finalment, fàstic: “Ho han tocat tot!”. Et sents vulnerable. La teva vida queda oberta de bat a bat davant els malfactors. Violenten la teva intimitat, accedeixen als teus records, miren les teves fotos, regiren els teus calaixos, s’asseuen al teu sofà, s’estiren al teu llit i s’emporten els teus objectes de valor. Després venen els tràmits. Trucar als Mossos, passar uns quants dies amb el pis de cap per avall sense poder tocar res, canviar el pany, fixar una cita amb els de la científica perquè busquin empremtes, posar la denúncia, parlar amb l’assegurança... I tot plegat sense parar de fer-te preguntes. Et fixes en la teva porta, que mai havies sospitat que fos tan fràgil; parles amb els veïns, per si hi ha algú que ha sentit alguna cosa, i després hi dones voltes i més voltes, sospitant que potser ha estat una banda organitzada i es tracta d’algun conegut que t’espia des del replà. Tot i això, en la majoria de casos els autors d’aquests robatoris formen part de grups organitzats. S’apoderen del que té més sortida al mercat negre: diners en efectiu, joies i mòbils, objectes que ocupen poc i que els permeten no aixecar sospites si es creuen amb algun veí quan surten del pis. Però, com saben que no hi ha ningú a casa? Posen unes marques: uns petits plàstics transparents que col·loquen al marge de les portes. Si l’endemà, quan hi tornen, el plàstic encara hi és, vol dir que no hi ha ningú. Si el plàstic és a terra, vol dir que la porta s’ha obert i, per tant, hi ha algú. El propietari ni se n’assabenta. Per això, un consell: estigueu atents i reviseu la porta.