La secularització dels cementiris
El dissabte 5 de novembre del 1931 ho anunciava l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader: l’endemà presenciaria al cementiri de Montjuïc la demolició d’un mur conflictiu.
Era un acte oficial per simbolitzar l’eliminació de la barrera que separava dues parts ben diferenciades del cementiri; un petit mur de maó marcava la divisió entre el terreny de les sepultures dels catòlics i les dels que no ho eren.
Aquell sector era de dimensions reduïdes i també hi estaven enterrats els suïcides, per un acte que els excloïa automàticament de l’Església.
Era l’última revifalla d’un vell debat polític, però també ciutadà.
Ja els liberals havien intentat accions en aquesta direcció a partir del 1820, per aconseguir separar l’Estat de l’Església catòlica.
La supressió dels cementiris parroquials que es va aconseguir dur a la pràctica aleshores venia de molt més lluny; era una iniciativa que s’ha de situar al segle de les llums, a la qual amb poca fortuna havien volgut servir les lleis ordenades per Carles III. La imposició de cementiris generals i extramurs es dictava sobretot per raons d’higiene . No va ser pas fàcil ni ràpid de fer-la efectiva.
Així doncs, malgrat la modernització imperant i el canvi de règim, la Segona República va topar amb l’esperada oposició de l’Església catòlica, però també d’una part dels fidels, enclaustrats en la tradició i en usos i costums d’un altre temps.
El 9 de juliol del 1931 va ser dictat el decret que lliurava els cementiris als ajuntaments. Amb això es començava a posar fi a la divisió històrica que havia imperat, atès que l’article 27 de la nova Constitució establia que els cementiris passaven a ser subjectes a la jurisdicció civil i es prohibia la separació de recintes per motius religiosos.
El ministre de Justícia, Fernando de los Ríos, havia intentat
La República va prohibir la divisió que hi havia als cementiris per motius religiosos
permetre la creació de cementiris confessionals, i Azaña s’hi va oposar amb fermesa. Es respectava la voluntat expressada pel difunt, que podia mantenir la simbologia que volgués a la seva tomba.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, va fer públic un text en el qual denunciava tota aquesta operació; era d’esperar, sabuda la seva intransigència combativa que sempre exhibia. La premsa va publicar opinions en aquest mateix sentit d’associacions i de centres confessionals.
L’alcalde Aiguader, acompanyat pel primer tinent d’alcalde Joan Casanovas i el regidor republicà Jesús Ulled, entre altres autoritats, van presenciar els cops de martell simbòlics que un empleat municipal va clavar al mur, condemnat a desaparèixer.
El 1939 la divisió va tornar a imperar.