El corredor mediterrani

Sempre he vist el Túria com un rierol escanyolit, envoltat de construccions faraòniques més o menys empastifades de corrupció, però el meu pare no en podia parlar sense recordar la gran riuada del 14 d’octubre de 1957. Se sentia valencià i aquesta riuada, que devia seguir per la premsa barcelonina, el va trasbalsar. Cada cop que anàvem a València –hi anàvem amb qualsevol excusa: les falles, un partit de futbol, unes vacances de la meva mare– ens duia al bar Barrachina, de la llavors Plaza del Caudillo. “¡La riada del Turia! ¡El agua se llevaba los jamones del bar Barrachina!”. Jo, que sempre he estat molt imaginatiu, em pensava que l’aigua pujava i pujava fins que arribava al sostre del Barrachina, i després de fer-los flotar una mica, enganxats encara al sostre per un ganxo, s’enduia els pernils. Per això, quan als anys vuitanta vaig començar a anar a València pel meu compte, sempre apareixia pel Barrachina a menjar-me un entrepà de blanc i negre –una llonganissa, la salsitxa valenciana especiada i picant, i un botifarró de ceba–. Quan ens convidaven als premis Octubre també ens hi deixàvem caure sovint a prendre copes. Tenia aquell puntet de decadència tan agradable i, com que obria molt d’hora, quan tancaven les discoteques hi fèiem cap. Hi havia un ambient de torrats i transvestits amb molta gràcia.

Dilluns passat vaig anar a la ràdio i Màrius Serra, que em va entrevistar, em va portar dos regals. Un sobre de sucre dels Establecimientos Barrachina! “Fundados en 1893. Casi 100 años a su servicio” (ara hi ha un Pans & Company). Ja veig com devia anar. Devien ser les tantíssimes de la matinada. Vam anar al Barrachina a fer la darrera copa abans de plegar. Ens havíem passat la nit pels bars del barri del Carme. Quan els bars van començar a tancar, seguint Ferran Torrent, vam estar deambulant per unes discoteques innombrables. Diria que hi havia Marta Nadal, que feia unes entrevistes boníssimes a Serra d’Or, i Rafael Vallbona, però no ho puc dir amb seguretat perquè aquella nit vaig perdre moltes neurones. Quan es començava a fer de dia, els més torrats vam acabar al Barrachina.

En un d’aquells moments de borratxera melancòlica, ens vam sentir tan calentons amb el record dels pernils que flotaven, amb les gestes dels mites futbolístics de quan el meu pare em duia als partits del València CF (Abelardo, Ansola, Guillot, Paquito, Claramunt, Keita, Valdes, Tirapu, Saura, Anton, Castellanos, Cerveró), amb aquella pintura de color de beixamel del Barrachina, i aquells entrepans de blanc i negre, acompanyats d’unes cerveses Turia escurades fins a l’última gota, que en Màrius en va guardar un sobret de sucre. “Hosti, en tinc un d’exactament igual!”, li dic. Imprès amb tinta verda, fabricat a Torrent per l’empresa Vimeco. Quan teníem set o vuit anys a la tele passaven una sèrie, inspirada en les Mil-iuna nits, que es deia Shazzan. Era la història de dos germans, que havien viscut sempre separats i que tenien cadascú un mig anell. Els ajuntaven i... Shazzan! Com els dos sucrets del bar Barrachina. La setmana que ve parlaré de l’altre regal.

Un sobre de sucre dels Establecimientos Barrachina! “Casi 100 años a su servicio”. Ara hi ha un Pans & Company