Renovar-se o morir
Un museu és viu quan fa dues coses: quan canvia la museografia i quan compra. Com que el MNAC no té pressupost, renova la museografia. Ho van fer a la part moderna amb un original discurs pensat per Juanjo Lahuerta. Ara inauguren les noves sales de Renaixement i Barroc, estructurades pel conservador Joan Yeguas. Entre la mort de Jaume Huguet, el 1492, i l’explosió del modernisme, a finals del XIX, l’art català entra en standby amb pocs artistes de primera: quatre segles són molt. És la història de l’art català, i aquest relat pesa en les col·leccions de la institució construïdes per la societat civil i no fruit dels patrimonis reals o del saqueig. Els directors que ha tingut el museu tampoc no s’han preocupat gaire per omplir aquest buit. Van tenir l’oportunitat de fer-ho, però es van dedicar a altres coses: uns van conservar el que tenien en situacions precàries, d’altres es van dedicar a unes obres que no eren artístiques (la discutible remodelació de Gae Aulenti continua sent una rèmora). Avui tenim el que tenim, i amb aquests fons és molt lloable el resultat que s’ha aconseguit. La transició cap al Renaixement s’articula a través de quatre retaules de Bartolomé Bermejo, un pintor a la frontera. Als dos del museu s’afegeixen intel·ligentment els de l’Institut Amatller per donar una visió panoràmica de l’artista cordovès, un visionari. Les sales se succeeixen agrupades per temes, una manera brillant de resoldre la desigual qualitat de la col·lecció. Vaig descobrir un tapís flamenc del XVI meravellós i em vaig trobar amb les dues cèlebres peces de la col·lecció Muñoz-Ramonet, L’Anunciació del Greco no és top, però lliga molt bé amb un quadre del mateix tema del Veronés, i el Goya és primerenc quan l’artista mira la pintura del seu sogre Francisco Bayeu. Prefereixo el Fra Angelico, el Canaletto, el Ceruti o el Fragonard, masterpieces. Em va agradar la sala dels retrats disposats l’un sobre l’altre, una galeria que em va recordar la que tenia el protagonista de la pel·lícula La millor oferta. Un dels encerts del nou muntatge és que les col·leccions es barregen: la Cambó dialoga amb la Thyssen, i permet associacions temàtiques, sucoses analogies visuals.
La sala més potent és la que acull les joies de la corona: Velázquez, Ribera, Zurbarán, el redescobert Maíno. Quan vaig sortir del MNAC, vaig pensar: “Amb quin quadre em quedaria?”. Sens dubte, amb el Ramon Llull que cada vegada està més a prop de Velázquez que de la seva antiga atribució a Ribalta, com alguns pensàvem. Ja li podrien posar l’etiqueta, sense por.
Em quedaria amb el ‘Ramon Llull’, que està més a prop de Velázquez que de la seva antiga atribució a Ribalta