L’etern somriure de la Carmen
Escriure sobre Carmen Mateu és parlar sempre de l’etern somriure. Ens vàrem conèixer amb motiu de la reconstrucció del Liceu, i puc dir que és de les persones que m’ha impressionat més conèixer. Les raons són clares i evidents: la seva passió per les arts. Sempre he pensat que el seu entusiasme ha estat una cosa que l’ha superada, que l’ha fet viure amb una intensitat i emoció que poques vegades he vist.
He tingut el privilegi de conèixer de prop els filantrops més generosos dels teatres i festivals d’òpera d’Europa i els Estats Units. Però l’estima de la Carmen pel seu festival encara m’emociona ara.
Igual que ha emocionat grans artistes com Plácido Domingo, Montserrat Caballé, Teresa Berganza, Jaume Aragall, Josep Carreras, Ainhoa Arteta, Roland Petit, Ángel Corella, Mario Gas, Joan Manuel Serrat, Sondra Radvanovsky o Jonas Kaufmann, per posar uns quants exemples, que s’han commogut amb l’entusiasme de Carmintxu, tal com l’anomenaven...
Les mostres de condol que ens arriben des de tots els racons del món, aquestes primeres hores, donen fe de l’estima que el món de l’òpera, la dansa i la música li tenen.
Fins al darrer moment, abans de festes, ens vàrem veure i passava afectuosament revista a l’esborrany del programa de l’estiu següent. Amb una il·lusió renovada i amb la premissa que la programació tingués l’excel·lència prevista, sempre pensant en el millor per al festival que ella va somniar amb el seu marit Artur.
Artistes, periodistes, amics del festival, són testimonis de la joia immensa que la Carmen vivia a les bambolines del Festival, com una més de l’equip, com una més de l’ensemble. Compartint sempre les alegries i les frustracions. Quan les coses no anaven prou bé –els moments de patiment darrere el teló, tot allò que el públic no veu...– ella era la primera a aixecar els ànims! Se sentia part de l’equip, opinant sempre amb encert i criteri.
També amb una exigent modernitat, i entenent que les arts han de ser una llança a la creació, i que també han de trencar i ser incòmodes si cal. I sobretot pensant a impulsar els joves talents.
La seva filla Isabel, com els seus germans Javier i Miguel, li han fet costat, i s’han fet seu el Festival. És cert que amb la Carmen se’ns en va una època de records inesborrables, però si d’alguna cosa estava molt orgullosa era de com els seus fills vivien les nits d’estiu i rebien amb responsabilitat el llegat per fer-lo contemporani dels nous temps.
L’adagietto de la Cinquena simfonia de Mahler l’acompanyarà en el darrer moment, com ella volia.
Si d’una cosa estava molt orgullosa era de com els seus fills vivien les nits d’estiu i rebien el llegat per fer-lo contemporani
La bellesa, perfecció, harmonia i eternitat de l’obra sembla que descriguin aquesta vida i aquest moment, potser lliscant per l’inassolible. Aquest serà el record que ens deixa la presidenta del festival.
Gràcies, Carmen. Aquest estiu no serà fàcil per a ningú de nosaltres, per als teus fills, per a tot l’equip del Festival: tots sabem que cada dia t’enyorarem i et dedicarem la funció, i que si és per nosaltres seràs eterna a l’Olimp de les arts.