Com enganxar-se a l’òpera
Els Amics de l’Opera de Sarrià atreuen nous públics amb tres títols més de cambra
El repertori de cambra de l’òpera és amplíssim i serveix com a mínim perquè molta gent s’acabi enganxant al gènere. És àgil, no implica un gran dispendi, permet donar sortida a nous talents vocals i, a més a més, passa com un aperitiu... Res de les tres o quatre hores de butaca que es viuen periòdicament al Gran Teatre del Liceu, per entendre’ns.
Els Amics de l’Òpera de Sarrià ja fa quatre temporades que cobreixen aquest buit que en general pateix la programació operística a Barcelona. Hi ha públic. Es demostra cada temporada –i amb aquesta ja són quatre– al Teatre de Sarrià, un espai que pot semblar un petit Liceu, amb la seva petita orquestra, els seus subtítols... i amb el gaudi afegit que suposa la proximitat amb l’escena.
Són tres títols en total per temporada. Sobretot òperes belcantistes, ja que cada any, amb l’afany de fer les seves cinc farses, a Sarrià brinden un Rossini: aquesta vegada li toca el torn a L’inganno felice (el 19 i el 20 de maig). Un parell de mesos abans, però, el mes de març (17 i 18), pujarà a escena L’isola disabitata, el títol cambrístic que el sevillà Manuel García va compondre per a piano l’any 1831. I per començar la temporada, aquest cap de setmana (27 i 28 de gener) puja a escena Il campanello , de Donizetti.
La trama –el clàssic triangle amorós– és especialment hilarant, i sorprèn que Donizetti l’escrigués havent perdut en aquell moment la dona i la filla a causa de la pesta. El fet que s’ocupés també del llibret fa que l’entesa entre música i text sigui extraordinària. I –alerta– també hi ha un cor. Aquesta és la novetat dins l’Academia Concertante, l’engranatge artístic i pedagògic que hi ha darrere d’Amics de l’Òpera de Sarrià, amb Assunto Nese i Raúl Giménez com a responsables. Així, a l’orquestra de vint músics s’afegeix ara un cor de vuit veus per a aquest Donizetti. Al repartiment
Aquest cap de setmana es veurà ‘Il campanello’, una farsa que Donizetti va escriure i compondre en morir la dona i la filla
hi ha Raúl Baglietto com a Don Annibale, Pedro Quiralte com Enrico –ja va fer aquí La cambiale di matrimonio, de Rossini, fa un parell d’anys– i la jove italiana Irene Celle, en el paper de Serafina. Com és costum, Nese assumeix la direcció musical, i Giménez, la preparació vocal i la direcció d’escena.
Ha estat una sort la cessió per part d’un privat d’una escenografia que per casualitat encaixa amb el tarannà de vodevil d’aquest Donizetti, amb portes que es tanquen i s’obren. Per primera vegada Sarrià disposa d’una estructura gran en escena. I del vestuari se n’ocupa Núria Cardener, que col·labora amb el Liceu i se’ls va oferir per a aquest muntatge.
“La gent se sorprèn que cada títol es faci només dues vegades”, diu Nese. “Volem portar els muntatges a altres teatres de Catalunya, ja que estem demostrant que hi pot haver un públic. A Sarrià hi ve gent fins i tot de fora de la ciutat, compren per internet, tenen curiositat”.
Seria, doncs, una mena d’Òpera a Catalunya, el cicle que es forma a partir de la temporada d’òpera de Sabadell, però en format de cambra?
“Per què no? –respon Nese–. Podríem encaixar també en teatres més petits, fer territori. És més, el que ens agradaria és fer coproduccions. Seria la manera de garantir més funcions, una cosa que ja posem en pràctica cada any amb Òpera en Ruta, aquí a Sarrià. El problema és que la paraula òpera espanta, s’identifica amb una cosa cara de muntar. Si es fa a Sarrià, pensen, és perquè al barri hi ha un altre nivell, però en realitat és el treball de la gent que hi ha al darrere el que ho fa possible. Si cada teatre de cada localitat muntés els seus Amics de l’Òpera generaríem un territori real”, conclou el director musical.
El pressupost de la temporada s’acosta als 70.000 euros. I s’espera una altra petita aportació de la Generalitat com la de l’any passat.