Qui es menja el pastís?
Aquesta setmana se celebra el fòrum de Davos: líders polítics i econòmics globals debaten sobre els principals problemes del món, i la desigualtat és al capdavant. L’últim any ha estat un banquet per a alguns: ha nascut un milmilionari cada dos dies, i s’ha generat prou riquesa per posar fi set vegades a la pobresa al món. L’informe “Premiar el treball, no la riquesa” mostra que una minoria de superrics (1%) captura pràcticament 4 de cada 5 euros dels diners generats. Mentre que el 50% més pobre de la humanitat no ha millorat.
A Espanya, el 40% de la nova riquesa queda en mans de l’1%, i la meitat més pobra de la població només en rep un 7%. La recuperació econòmica ha afavorit quatre vegades més els rics que els pobres.
La causa d’aquesta desproporció és que els amos del capital (accionistes, grans empresaris i executius), en connivència amb els governs, es queden la majoria del pastís dels guanys econòmics. Queden porcions molt reduïdes per a les persones assalariades, la majoria de la població. Els superrics s’enriqueixen a costa de precaritzar el mercat de treball.
A Espanya, els beneficis s’han incrementat un 200% el 2016, i els salaris romanen estancats des del 2012. El 13,6% de la població treballadora és pobra. Al món, una de cada tres persones ocupades viu en la pobresa.
A les dones i els joves els toquen les engrunes. Estan sobrerepresentats als sectors i llocs més mal remunerats i en el treball temporal.
A més, les empreses externalitzen serveis per pagar menys als assalariats gràcies a una flexibilització legal que promouen legisladors i governants. I som els assalariats els qui paguem el gruix de la
El sistema ha de recaptar més de qui més recursos té i lluitar contra l’evasió i l’elusió fiscal
factura fiscal i mantenim les polítiques públiques. L’evasió fiscal de les grans fortunes a Espanya assoleix el 12% del PIB.
Una de les primeres coses que els ensenyem als nostres fills petits és: “Cal compartir”. Als líders polítics i econòmics reunits a Davos, al Govern espanyol i als partits polítics els hauria d’arribar aquest missatge. Han d’assegurar-se que el creixement es reparteix.
És urgent i imprescindible posar en marxa un pla per reduir la desigualtat que limiti el pagament de dividends i garanteixi salaris i condicions laborals dignes. Sobre la taula hi ha propostes com la pujada del salari mínim interprofessional a 1.000 euros el 2020 o la reducció de les diferències dins d’una mateixa empresa a 1:20 entre el sou més alt i el més baix, així com el final de la bretxa de gènere. Tot això és possible si el sistema recapta més de qui més té, els amos del capital, i lluita contra l’evasió i elusió fiscal. I, per descomptat, assegurant que les polítiques públiques prioritzen les persones més vulnerables. El pastís cal repartir-lo a parts iguals.