L’últim sopar

LES conseqüències de l’últim sopar benèfic del Presidents Club al Dorchester, al qual van anar 360 personalitats del món dels negocis, les finances i la política, no s’han fet esperar. Després de la denúncia del Financial Times de l’assetjament sexual que van patir les 130 hostesses contractades (que havien de ser altes, primes i guapes, a més de portar roba ajustada, llenceria negra i sabates de taló d’agulla), Londres es va avergonyir de ser el centre de les mirades del planeta. Per aquesta raó, el Presidents Club s’ha dissolt, la direcció de l’hospital infantil Great Ormond Street tornarà els donatius rebuts, David Meller (un dels organitzadors) va ser cessat de la comissió d’Educació del Govern, el ministre Boris Johnson va assegurar que desconeixia que entre les invitacions de la subhasta n’hi havia una per dinar amb ell i la premier Theresa May va declarar mitjançant la portaveu que se sentia tremendament incòmoda davant les informacions publicades per la premsa.

Financial Times no acostuma a treballar amb periodistes d’incògnit, fet que es considera més propi dels tabloides, però el diari ha jugat molt fort amb aquest assumpte enmig del debat global sobre la desigualtat de gènere i l’assetjament de les dones com a exercici de poder. De fet, a partir d’aquesta primavera les empreses britàniques estaran obligades a publicar informació sobre les diferències salarials entre homes i dones, així com a especificar els plans previstos per equiparar els sous.

L’article de Madison Marriage és el resultat del que va presenciar en el sopar, però també de les situacions que va haver de gestionar. Les coses que va explicar a la BBC –“eren mans per sota de la faldilla, mans a les natges”– atempten contra la dignitat i la integritat moral de les persones. El relat de l’assetjament a la festa del Presidents Club produeix vergonya a qui l’escolta, és vexatori per a qui el pateix i resulta desqualificador per a qui el comet.