La gresca masclista del Dorchester
GRÀCIES al reportatge d’una periodista del
Financial Times, el sopar benèfic Charity Dinner del Presidents Club de Londres, en altre temps respectable, ha quedat retratat i bé podria ser l’última gresca masclista d’una certa Anglaterra vuitcentista, amb clubs privats masculins, drets de cuixa i ressons dickensians. Inexplicablement, 360 comensals del món dels negocis, l’empresa i fins i tot la política –els servidors públics estan obligats a donar exemple– van sopar i van beure alegrement durant sis hores al llegendari hotel Dorchester de Londres atesos per 130 hostesses obligades per contracte a vestir d’una forma determinada –sexi– i guardar confidencialitat. Tenint en compte el reportatge, els suposats gentlemen del Presidents Club Charity Dinner van ser uns perfectes barroers que van deixar anar instints assetjadors i grollers (els gestos, tocaments i fins i tot exhibició de genitals no semblen fets aïllats en el to general de la nit). Com és possible un comportament d’aquest tipus al Londres del 2018?
Després de 33 anys seguits, és preocupant l’opacitat que ha assolit aquesta cita. Conforta que una periodista fes una bona feina i del calendari social britànic hagi desaparegut aquesta mena de cacera masculina que embruta la imatge de la Gran Bretanya i d’alguns membres d’una elit que sembla atorgar-se el dret a disposar de dones com si fossin gerros de porcellana xinesa. L’escàndol ha desconcertat i ofès la primera ministra britànica, Theresa May, i ja ha originat la dissolució d’aquesta peculiar organització, la dimissió d’un càrrec del Ministeri d’Educació i el repudi social cap als assistents, alguns dels quals afrontaran problemes als seus respectius càrrecs i llocs de treball. És inexplicable que molts comensals no sàpiguen en quin món viuen i es creguin per damunt del bé i del mal quan aquest tipus de conducta comporta avui, en molts casos, acomiadaments o destitucions fulminants.
La filantropia no justifica aquests excessos d’un grup de presumptes cavallers sobre els quals ara recaurà el dubte de si assistien a aquest sopar amb bones intencions o com a coartada per legitimar les seves sortides de to i el desfermament d’una masculinitat inacceptable. És curiós que alguns dels premis d’una rifa incloguessin un dinar amb el ministre d’Afers Exteriors o un te amb el president del Banc d’Anglaterra i més encara que desconeguessin aquest assumpte. Diverses entitats beneficiàries del sopar i de la rifa han decidit tornar els donatius rebuts.
El mal ja està fet, però no tindrà continuïtat.