Colau, pressupostos en solitari
EL PSC, que fins a mitjans de novembre va ser soci de govern de BComú a l’Ajuntament de Barcelona, votarà en contra dels pressupostos que l’alcaldessa Ada Colau presentarà al ple municipal d’avui. Tot i que va tenir una participació destacada en la seva elaboració, durant la segona meitat de l’any passat. Amb aquest rebuig socialista, resultaran inútils els esforços que havia fet BComú per aconseguir l’abstenció del PDECat i d’ERC i així tirar endavant els seus comptes, també amb l’abstenció del PSC. Senzillament, el pressupost no tindrà prou suports. De manera que l’alcaldessa, per segona vegada en el seu mandat, haurà de recórrer a una qüestió de confiança, mitjançant la qual, si no hi ha sorpreses, la seva formació aconseguirà aprovar d’aquí a un mes els comptes per al 2018, amb l’únic suport dels 11 regidors –d’un total de 41– que té a l’Ajuntament barceloní.
Aquest rebuig del PSC té escasses conseqüències per a BComú, que podrà tirar endavant els pressupostos seguint el camí alternatiu apuntat en el paràgraf anterior. Tampoc no en té per al conjunt de la ciutadania, que disposarà d’un pla econòmic, el de BComú, encara que sigui per la via del nul consens. Però és obvi que, en termes polítics, sí que té conseqüències, perquè subratlla una vegada més la solitud de l’alcaldessa, que ha de governar la ciutat amb un quart de les forces polítiques que la integren.
Barcelona seguirà el seu curs. Però ho farà sobre el que de fet és una anomalia: els barcelonins són governats seguint els criteris d’una força que, pel que fa a suport popular, representa tan sols un de cada quatre ciutadans. La qual cosa és legal, i conseqüència directa de les últimes municipals. Però, alhora, és també molt discutible. Seria molt més assenyat que els criteris de govern de la ciutat s’acostessin al criteri mitjà del conjunt dels barcelonins. Encara que per a això fes falta un ressorgiment de la idea de consens, que es plasmés en un programa de govern i uns pressupostos de base més àmplia; és a dir, en una cultura del consens polític que ara mateix sembla que està molt lluny de la nostra escena.
El consens és una idea en retrocés al nostre país, on sembla que es volen imposar idearis i línies d’acció encara que no representin el conjunt de la societat. Aquest abandonament del consens no augura res de bo. És més, és un error. Ja ho és en la seva fase teòrica. I ho és en la seva fase pràctica, perquè sol venir acompanyat de polítiques parcials, en ocasions extremes, sovint de curt recorregut. Tard o d’hora, aquestes polítiques dissenyades per un sector minoritari del ventall polític poden acabar sent revertides.
És sabut que l’Ajuntament de Barcelona pateix un gran fraccionament polític. I que la polarització política de la societat catalana no contribueix en absolut a establir aliances. Al contrari, en fomenta la dissolució: n’hi ha prou amb recordar que el pacte entre BComú i el PSC se’n va anar en orris perquè poc més de dues mil persones així ho van decidir en una consulta, i no perquè fos improductiu per a la gestió municipal, sinó perquè aquestes persones van considerar inadmissible l’actitud del PSC davant l’entrada en vigor de l’article 155. Però és obvi que aquesta atomització, i en particular quan se subratlla massa, no portarà res de positiu per a la ciutat, i que tot el que es faci per pal·liarla amb més afany de consens redundarà en bé dels barcelonins.