Mudar la pell
Totes les crisis d’Espanya amb Catalunya (i en són moltes en aquesta abrupta història compartida) han tingut sempre dues característiques: la primera, que Espanya ha optat per la via repressiva per resoldre el conflicte polític. Així ho va fer al llarg del XIX (bombardejos inclosos), així ho va imposar contra el Tancament de Caixes, i després de l’aparició de la Lliga, la posterior Solidaritat Catalana i tot el catalanisme polític, va posar fi a la Mancomunitat a cop de dictadura de Primo de Rivera. El mateix va passar amb els Fets d’Octubre del 34 i la cosa va culminar amb la revolta feixista i la dictadura franquista.
En tots els casos, Catalunya va ser el motiu o un dels eixos fonamentals de la crisi i, alhora, va ser l’objecte de desig de la repressió. El que està passant en aquests dies és, doncs, un llibre conegut, els capítols del qual, per a desgràcia nostra, els escriu sempre el mateix autor: aquell nacionalisme espanyol obtús, incapaç de negociar amb altres pobles, el seu destí.
Si la resolució d’un fet polític per la via repressiva (és a dir, la repressió sense solució) és una característica, la segona és el que el vendaval català s’emporta, cada vegada que invoca el déu dels vents. Res no queda indemne.
Cada vegada que Catalunya ha esclatat, la reacció sempre ha estat de més blindatge espanyolista
Per descomptat, a Catalunya deixa molta terra cremada, perquè aquestes crisis són de gran magnitud i, a més, al no resoldre’s per la via política deixen una profunda acritud que es converteix en la benzina de la crisi següent. Però a Espanya també acostumen a passar coses severes, en general vinculades a una reformulació dels jocs i els equilibris de poder, amb els partits majoritaris com a principals víctimes. I en el cas actual, malgrat que la crisi no està gens resolta (perquè la via repressiva pot ser molt dura, però ja no és efectiva), el canvi de paradigma s’està produint gairebé en paral·lel als esdeveniments que es van succeint a Catalunya.
De moment, han passat dues coses notables: una, la desubicació d’un PSOE que ha perdut la carta de navegació, convertit en un submís d’un Partit Popular enfurit. Alhora, la crisi també ha significat la pràctica desaparició del relat públic, d’aquella nova esquerra encarnada en Podem, no endebades el seu intent de ser una via intermèdia entre el repte català i el petri unitarisme espanyol no ha trobat ni interlocutor ni aplaudiment. Sempre que Catalunya ha esclatat al llarg de la història, la reacció espanyola no ha estat de més comprensió sinó de més blindatge espanyolista, i per això la crisi ha devorat Pablo.
La segona cosa important és que el xacrós règim unitarista, que ha tingut en el PP el seu màxim exponent, comença a mudar de pell i posa els seus ullets en una opció encara més dretana i més espanyolista, i el pedigrí de la qual encara no està cremat per les barbaritats acumulades. A Ciutadans li queda recorregut, però és la pell nova que necessita el vell unitarisme per sobreviure.