Mirant al futur
Ja he insistit en dues ocasions des d’aquesta tribuna que per superar les conseqüències del succeït en els últims cinc anys havíem d’enarborar la bandera de la reconciliació. Em sembla tan imprescindible que no vull deixar d’insistir-hi. A alguns els pot semblar ridícul, a d’altres, ingenu, i fins i tot hi haurà qui ho cregui idíl·lic però inviable, però malgrat això continuo pensant que sense ella el nostre futur continuarà retingut en el passat. Les honestes paraules del nou president del Parlament, Roger Torrent, expressant el seu desig de contribuir a “cosir” la societat catalana ratifiquen la fractura de la nostra comunitat i la necessitat de superar-la.
En les últimes setmanes hem estat testimonis de diverses manifestacions del que s’ha anomenat “rectificació”. Doncs bé, quan es renuncia a la unilateralitat, quan s’acaten la Constitució i l’Estatut, quan es nega eficàcia jurídica al denominat referèndum de l’1-O, quan s’assumeix l’aplicació de l’article 155..., s’està, de fet, contribuint a la reconciliació. Fins i tot si la rectificació es fa per imperatiu legal o en legítima defensa, mereix respecte. Encara que, desgraciadament, no hagi estat així en tots els casos.
No deixa de resultar curiós que alguns dels que amb més bel·ligerància han exigit una rectificació, quan aquesta es produeix, no només en posen en dubte la sinceritat (que podria ser admissible) atribuint-la a l’estricta finalitat d’evitar conseqüències penals, sinó que, admetent en hipòtesi la sinceritat, humilien o es burlen del qui rectifica. Caldria recordar l’autor de la Teoria pura del Dret, Hans Kelsen, quan establia que no hi ha res de vergonyós a ajustar la conducta atenent el sistema establert de sancions o recompenses. En qualsevol cas, no em sembla que siguin la burla i la humiliació la millor manera d’incentivar la necessària rectificació i, menys encara, d’impulsar la reconciliació. Ni tampoc que s’exigeixi jurídicament la renúncia a l’objectiu de la independència. En el marc de la democràcia espanyola, l’únic que cal exigir als seus promotors és que intentin assolir el seu objectiu només pels procediments arbitrats en el marc de l’Estat de dret.
Sobre això, em sembla oportú recordar que l’objectiu de la independència no és repudiat per l’ordenament jurídic espanyol. Així, a diferència de les previsions constitucionals de països del nostre entorn democràtic (França, Alemanya i Itàlia són exemples d’això), s’ha de respectar els qui promouen la independència. I esclar, a sensu contrario, els independentistes han de respectar la llei i els qui no comparteixin els seus objectius, els seus mètodes o els seus temps, malgrat que ni una cosa ni l’altra no hagin format part del seu fracassat full de ruta.
La polèmica llei orgànica de Partits Polítics va deixar clarament establert en la seva exposició de motius que no es pot prohibir la defensa d’idees o doctrines, per més que aquestes s’allunyin del marc constitucional o fins i tot el qüestionin. El mateix Tribunal Constitucional, tantes vegades vilipendiat i utilitzat per justificar el gir copernicà d’alguns, ha acreditat en més d’una ocasió que en el nostre ordenament constitucional no té cabuda un model de “democràcia militant”. És a dir, que a Espanya, a diferència d’altres democràcies consolidades, no s’imposa a ningú l’“adhesió positiva” a la Constitució, i a més, aquesta no exclou cap dels seus preceptes d’una potencial reforma.
No em sembla banal que, amb la finalitat de la reconciliació, alguns rectifiquessin les injúries propagades sobre la democràcia espanyola i que d’altres assumissin i entenguessin la diferència entre no renunciar a l’objectiu de la independència o, al marge de l’ordenament jurídic, realitzar actes per obtenir-la. Això últim no és només inconstitucional, sinó també delictiu.
Mario Benedetti va escriure que “el futur no és una pàgina en blanc, sinó una fe d’errates”. Crec que ha arribat el moment de construir el nostre futur rectificant i corregint els errors del passat, sense que això signifiqui que es doni per acabat el present. És més, confesso que, vist tot el que hem vist, sovint penso que el més sorprenent pot estar encara per arribar. Però, més d’hora que tard, caldrà vèncer aquestes inèrcies personals i col·lectives que impedeixen de preparar el futur al qual tenim dret a aspirar.
Cal trobar una manera de preservar les futures generacions de les malapteses i irresponsabilitats dels últims anys. Sé que aquestes estan repartides a les dues vores del conflicte, però des de Catalunya hauríem de començar per superar les nostres. Sabem poc del futur, però prou perquè puguem adonar-nos que estarà molt condicionat per la capacitat que tingui la societat catalana de generar una classe dirigent. No parlo de classe dominant, al contrari: com metafòricament assenyala el papa Francesc, l’entenc com aquella a la qual acompanyi l’“olor de les ovelles”. Sobre el que ens hem d’interrogar és sobre si estem en condicions de formar aquesta classe dirigent. És més, ens hauríem de preguntar si estem fent alguna cosa substancial per aconseguir-ho. Les respostes a aquestes preguntes marcaran el futur d’una Catalunya avui molt desorientada.
Estarem condicionats per la capacitat de la societat catalana de crear una classe dirigent