Els inèdits de Pla
Diverses vegades m’he plantejat escriure un assaig sobre política i mitologia. Les bases subconscients i irracionals de la política, que són decisives però molt mal conegudes, precisament perquè són irracionals. I, per definició, el que és irracional no es raona.
Quina part de la mitologia influeix en la política? Deixaré de banda la noció de déu, la cosmogènesi, els mites de l’origen, la Weltanschauung o visió del món, i em centraré en els arquetips, aquelles figures simbòliques que són com els instints del subconscient col·lectiu. Representen situacions vitals repetides al llarg de la història de la humanitat.
El Tarot en representa una vintena, per exemple l’ermità, el joker, els amants, la roda de la fortuna. Jung és el que millor ha explicat la potència dels arquetips per curtcircuitar els arguments de la raó. En diversos articles sobre la Gran Guerra, remarca com Hitler i els seus van activar l’arquetip de Wotan, el racisme ari, el supremacisme alemany per posar Alemanya en peu de guerra contra Europa.
Wotan, un vell déu de la tempesta i el frenesí, va despertar de la seva letargia en un país civilitzat que, se suposava, havia superat l’edat mitjana. Els déus –escriu Jung– són personificacions de forces psíquiques que venen del subconscient. Dir Wotan és dir furor teutònic: “Un home possés ha infectat tota una nació”. Wotan és un arquetip; els arquetips són com lleres de riu: quan l’aigua –l’energia psíquica– sorgeix, són allà per encarrilar-la i donar-li forma.
Jung insisteix en el complex d’inferioritat dels alemanys –els molesta que els desaprovin i odien ser criticats– que els pot portar a una dissociació histèrica de la personalitat. I remata: “El poble alemany no hauria estat seduït per Hitler si aquella figura no hagués estat una imatge reflexa de la histèria col·lectiva alemanya”.
Ve aquest preàmbul a tomb perquè Pla, en els seus inèdits, es refereix al subconscient col·lectiu català, com Jung parla de l’alemany. Diu Pla: “El bilingüisme planteja, al meu entendre, el problema del subconscient català –origen de tot el drama cultural del país– perquè un poble que no aconsegueixi mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, libèrrim i normal, perdrà la seva personalitat de manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba, en l’ambient castellà i andalús, desplaçat i absolutament foraster... El desplaçament a què al·ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent. Com que aquest sentiment és dolorós, desagradable i anguniós, el català ha intentat col·lectivament i, en molts casos, personalment un gran esforç per superar-lo, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, sense aconseguir-ho. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home suspès en l’aire, que té por de ser ell mateix i, alhora, no pot deixar de ser ell mateix.
La persistència durant dotzenes d’anys d’aquest estat ha creat un ésser d’escassos sentiments públics positius. Un home sense pàtria, incapaç de fusionar-se ni adherir-se, hipocrític, irònic, individualista, frenèticament individualista, negatiu; un home malaltís, ombrívol, desconfiat, aniquilant, esmunyedís, nerviós, displicent, solitari, trist. La malaltia catalana es troba en el subconscient del país”.
Quina prosa i quanta raó té el mestre Pla! La pregunta és: atès que Franco va morir el 1975, qui és el responsable que aquests escrits no s’hagin publicat fins avui? El pensament únic socialista-felipista?, la desídia, la família?, el control de la cultura per part dels comunistes? No oblidem aquestes apreciacions sobre el sinuós Estapé: “Surten a la conversa dos economistes: Sardá, del Banc d’Espanya, i Estapé, catedràtic de Saragossa. Em diuen que han estat consellers de Navarro Rubio i d’Ullastres en el Pla d’Estabilització. Em diuen que la característica d’aquests senyors és la contradicció permanent. Tots dos són socialistoides, per no dir comunistoides, tenen un menyspreu perfecte per la burgesia però col·laboren i són els agents més actius en la salvació d’aquest règim abjecte de Franco”.
La lucidesa de Pla ens aniria molt bé ara que els independentistes necessiten pragmatisme i els espanyolistes necessiten magnanimitat per no humiliar Catalunya per mitjà de jutges hereus dels tribunals de la Inquisició. La lucidesa de Pla els aniria bé als intel·lectuals que viuen a Madrid i que no es pronuncien, o només ho fan menyspreant Catalunya, com si dos milions de ciutadans haguessin estat idiotitzats per les escoles de la Generalitat. Us asseguro que hi ha alguna cosa més, molt més. I això requereix entrar en la tercera via de la negociació, no amb Ciutadans, com va dir cínicament Rajoy, sinó amb els qui representen dos milions de ciutadans catalans descontents.
Necessitem liberals castellans com Bernaldo de Quirós, capaços de pensar i dialogar. I cal buscar-los i donar-los veu a l’àgora abans que la falta de magnanimitat podreixi el cos esquinçat d’Espanya. I també necessitem savis com Pla i Jung per equilibrar el subconscient col·lectiu català.
La lucidesa de Pla aniria bé ara que els independentistes necessiten pragmatisme i els espanyolistes, magnanimitat