Si les cures s’aturen
Les dones han lliurat el seu temps a la cura de la humanitat; com si res, somiejant
Les cuidadores professionals a domicili n’estan fartes. Ho han dit al Congrés. És probable que les cuidadores familiars gratuïtes també ho estiguin. Però si les primeres resulten invisibles, de les segones ni en parlem; hi ha mares, ties, germanes, que formen part de les cuines, les palanganes o els vàters, des de la nit dels temps. Silencioses i extenuades. Vostè i jo, per exemple, amable lector, si ens hi fixem, potser ens adonarem que tenim una cuidadora gratuïta de la família netejant-li les baves a algú. Pot passar que no ho hàgim notat per amor. L’amor d’ella, per ser exactes. A mans plenes. Però és un tema delicat. No voldria dir aquí que cuidar un ésser estimat dependent no sigui bonic i gratificant. Quan és una cosa escollida i no et roba, potser, la vida sencera. Perquè l’amor tot ho engloba o enfanga, i desdibuixa les línies de l’abús a cor què vols.
Permeteu-me utilitzar el femení inclusiu per a aquesta tasca mil·lenària, encara que hi hagi també algun home amb el gibrell. Les dones han lliurat el seu temps a la cura de la humanitat. Com si res. Somiejant. Sense fer preguntes. Embrancades en aquest tendre regal, de palangana en palangana, s’han distret de si mateixes un grapat de segles. Concretament tots, fins fa unes dècades. Les mans de les dones subjectant cossos formen part del paisatge. Mans que sostenen, pentinen, posen xumets, netegen mocs, remenen purés, acaricien caps, assequen llàgrimes o renten culs. Ho han fet de franc tota la vida de Déu, i es veu que els usuaris del segle XXI hi hem agafat tirada. És el que tenen de dolent les gangues, que després no ens ve gens de gust haver de pagar el seu preu. Hi ha poques coses més addictives que una ganga. De manera que ara, quan una part d’aquest servei a la humanitat s’ha professionalitzat –de la part aficionada, com dic, ni en parlem–, sembla que insistim a continuar abusant. Molta tecnologia punta, però per a algunes coses ens encanta l’edat mitjana. I permetem que hi hagi auxiliars d’ajuda a domicili –com es diuen tècnicament– que cobren, per exemple, a dos euros l’hora. Vaja, que si tingués gos me n’agafava una perquè me’l cuidés.
Però el món canvia, i de sobte les cuidadores surten dels lavabos i les cuines i es planten al Congrés per dignificar uns drets escrits en paper higiènic. La imatge d’unes cuidadores preguntant per la seva jubilació al Congrés resulta tan torbadora com el bosc en moviment que van acabar veient els ulls atònits de Macbeth. Era impossible. Es diria que les cuidadores i els congressistes pertanyien a universos diferents. I no. Hi ha dones polítiques joves que s’entossudeixen a barrejar les coses. “Si les cures s’aturen –va dir Irene Montero després de rebre-les–, s’atura el món”.