Res de dones, sisplau
L’assetjament té lloc a les festes de banquers i futbolistes, no als clubs només d’homes
Molts dels clubs “només per a homes” que s’amaguen darrere de les façanes neoclàssiques, victorianes o isabelines dels barris londinencs Mayfair i Saint James no anunciaven abans la seva adreça a les pàgines grogues, i tampoc no ho fan ara a les seves pàgines web. La idea és que qui bonament no la sàpiga no mereix ni ser-ne soci ni ser convidat.
Hi ha clubs per a diplomàtics (que fan una excepció amb les ambaixadores de països estrangers acreditades davant el Regne Unit), funcionaris civils, militars, artistes, escriptors, gent del teatre i la faràndula, polítics (conservadors), advocats i jutges. I n’hi ha de caire tan colonial que encara porten el nom de la Companyia de les Índies, perquè el colonialisme, a la història britànica, sempre ha anat acompanyat de l’imperialisme, del racisme, del masclisme i del sexisme. N’hi ha que veten completament les dones. Altres que les admeten només com a convidades. O que les deixen entrar però els neguen l’accés a zones restringides, el sancta sanctorum reservat a les elits.
Però aquests gentlemen clubs són molt més avorrits que el sopar benèfic en què van passar les coses que van passar, i no hi ha noies amb sabates i roba interior negra que es puguin grapejar. Els socis es dediquen a xerrar de futbol i de cotxes, fumar, beure i si és necessari a barallar-se, i no volen dones, punt. Per poder ser tots tan bruts, mal educats, sexistes i políticament incorrectes com calgui sense que ningú no arquegi les celles.
“Es tracta d’anar al club, no a un sopar de parelles o a una brasserie”, explica un conegut que es gasta tan tranquil els més de tres mil euros l’any que li costa la quota. I per ingressar-hi va haver de passar-se una eternitat pendent dels obituaris dels diaris, esperant una vacant.
No és només que no hi hagi noies vestides en actitud sexi i amb instruccions per agradar, sinó que els conserges i cambrers –en molts casos també només homes– tenen l’edat de Matussalem, d’altra banda d’acord amb la dels socis, que es creuen joves si no sobrepassen molt la seixantena.
En un dels més coneguts hi ha la regla que a tot el personal de servei masculí se li diu George, al marge del seu nom real (“una copa de vi, George”, “un Cohiba, George”), i al femení Georgina (“guardi’m l’abric, Georgina”, em pot donar el barret, Georgina?”).
Esclar que hi ha reunions, llocs i esdeveniments en què els homes consideren que tenen el dret de tocar les dones, demanar-los que facin un striptease o que s’ajeguin amb ells perquè són rics i poderosos, però no als gentlemen clubs de Saint James.
És el món dels executius de la City quan reben una bonificació o volen celebrar la signatura d’una fusió, o dels futbolistes de la Premier League que contracten agències perquè els subministrin noies guapes disposades a una orgia. Als clubs de Mayfair el que impera no és el sexe, sinó l’enyorança dels col·legis i les universitats privades típicament angleses on els homes creixen convivint només amb altres homes (cosa que freqüentment dona peu a relacions homosexuals), i no han de donar explicacions a les dones. Són un món arcaic i nostàlgic de com eren les coses i ja no ho són. Com el Brexit.