Lliçó d’amor amb qualitat Oscar
Luca Guadagnino estrena amb grans perspectives l’aclamada ‘Call me by your name’
L’Elio, un noi despert i guapo de 17 anys, veu passar els dies del final de l’estiu a la vil·la del segle XVII que la seva família té al nord d’Itàlia quan un apol·lini americà de 24 anys anomenat Oliver arriba a la casa. Es tracta d’un avantatjat ajudant del pare, l’insigne professor d’història i arqueologia grecoromana senyor Perlman (Michael Stuhlbarg) . El noi, que passa les hores tocant el piano i transcrivint partitures sense pressa, d’entrada sembla una mica molest amb la visita de l’Oliver perquè ha hagut de cedirli la seva habitació. Però poc a poc anirà agafant-li afecte i alguna cosa més; al principi, malgrat la relació una mica equívoca que manté amb una amiga, la Marzia (Esther Garrel); després, vencent certes reticències o cauteles del visitant; i, finalment, sense cap més fre i obstacle a la mútua passió que la por del que diran dins i fora de casa. El que arrenca com un possible drama familiar i campestre protagonitzat per una família de classe mitjana alta –i molt culta– deriva cap a una història d’amor iniciàtic que desemboca en una oda a l’amistat, l’amor i el desig. El desenllaç –potser provisional perquè no es descarta una segona part– aborda amb emoció la capacitat humana de comprensió i empatia. Una composició que és quàdruple candidata als Oscars com a millor film, millor guió adaptat (de la novel·la d’André Aciman), millor actor (Timothée Chalamet en el paper d’Elio) i millor cançó (Mystery of love, de Sufjan Stevens).
El llargmetratge arriba a la cursa de Hollywood en l’estat de gràcia que confereix la gairebé unanimitat de les crítiques a favor. I tot i que la cinta presenta força angles per on atacar, el seu director, Luca Guadagnino, en destaca un sense dubtar-ho: “La pel·lícula tracta sobre la transmissió de coneixement entre generacions”, diu en entrevista telefònica amb La Vanguardia.
La declaració desconcerta d’entrada, quan del que estem parlant és d’un conte romàntic. Però qualsevol que vegi el film –a partir d’avui als cinemes– entendrà de seguida que tot el que passa entre els personatges té a veure amb l’ensenyament i l’aprenentatge de sabers i experiències. I això inclou des del més acadèmic i reconcentrat fins al més sensual i relaxat.
L’acció, o més aviat la vivència, transcorre l’estiu del 1983 a la zona de Crema, a la Llombardia, interior d’Itàlia: una localització apartada de l’original del llibre, que es desenvolupa a la Riviera de Ligúria. L’ajust no només convenia a Guadagnino, que viu a la zona on va rodar, sinó també a l’atmosfera de tons i contorns suaus en què l’Elio i l’Oliver despleguen els seus afectes. “Els arbres i els rius ofereixen una visió delicada i tendra, sense asprors”. El paisatge és “una manta”; molt suau, com volia que fos la pel·lícula.
L’estètica, però també els comportaments i la manera de mirar la vida, corresponen sense cap dubte als vuitanta. De manera que es podria fer difícil imaginar el relat en l’actualitat. O almenys més difícil que situar-lo en èpoques anteriors del segle XX. Sobre això, Guadagnino afirma que es tracta d’“una història universal” que succeeix en un moment d’evasió dels protagonistes. “Naturalment, està adaptada a la manera com vivíem la vida als vuitanta”, afegeix, i admet que “potser ara l’Elio i l’Oliver (Armie Hammer) estarien més distrets per altres elements externs”, com ara internet, les xarxes socials i els mòbils. “Potser ara el senyor Perlman llegiria el diari a la tauleta”, però la casa formidable i la naturalesa imponent continuarien marcant la intemporalitat que, amb ajuda de les al·lusions a la cultura clàssica, donen prestància ambiental a la narració.
La química entre els actors Timothée Chalamet i Armie Hammer, dos actors heterosexuals interpretant dos joves gais, és extraordinària: “Més que satisfactòria” i fruit al cent per cent de la professionalitat i la bona entesa entre ells dos i amb el director, assenyala Guadagnino; “en cap cas no és qüestió de sort, perquè això no hi intervé, aquí”, remarca.
Un altre element crucial és la música, que el cineasta va voler que “acompanyés i seguís” l’Elio i expressés els seus sentiments; amb peces clàssiques de piano, alguna cosa dels vuitanta i un parell de preciosos temes compostos per a l’ocasió per Sufjan Stevens.
El realitzador sicilià es nega, fora d’això, a etiquetar la seva obra, així com a posar l’èmfasi en algun dels aspectes de la novel·la i el guió, que ell mateix va escriure mà a mà amb James Ivory: “És com demanar a un nen que digui a qui s’estima més, si al pare o a la mare”. Quant a les opcions d’Oscar, assegura que no mira al futur. Perquè per ell les quatre candidatures ja representen “un gran triomf”.
“La pel·lícula tracta sobre la transmissió de coneixement entre generacions”
MÉS QUE UN IDIL·LI GAI El film opta als premis de Hollywood a millor pel·lícula, millor guió, actor i cançó
QUATRE CANDIDATURES