Política de maleter
En una conversa privada que em prenc la llibertat d’elevar a pública, una periodista ben informada em transmet el seu estat d’ànim respecte a Carles Puigdemont: “Alterno estones que penso que és el puto amo amb moments que penso que està com una cabra”. És la mena d’afirmació que l’anàlisi objectiva no permet perquè ens situaria en un àmbit massa irrespectuós, però que probablement coincideix amb el que pensa molta gent. Interpretar Puigdemont s’ha convertit en un entreteniment temerari, amb derivades profundes i frívoles. La distància li ha conferit una aura de misteri que no tenia quan el sentíem i vèiem als mitjans de comunicació catalans o al Parlament. Però, minuts després de veure com el president Rajoy anunciava l’aplicació del nefast article 155, Puigdemont ja ens va avisar quan va dir que el govern de la Generalitat actuaria amb “fermesa i creativitat”.
La creativitat, doncs, defineix l’estil Puigdemont dels últims mesos, que primer es va encarnar en les memorables intervencions de Gonzalo Boye, creador de curtcircuits jurídics i mediàtics en els ambients més anacrònics, i que avui té en Jaume Alonso-Cuevillas un portaveu que se sap distanciar de les turbulències sense alterar les expectatives d’un relat que es construeix a mesura que avança. Una bona manera d’interpretar Puigdemont és fixar-se en les reaccions que provoca, començant per l’idiota tristament impune de Copenhaguen o per les promeses de zel policial integral (i grotesc) del ministre Zoido. A Puigdemont li agrada cultivar el misteri i al seu voltant creixen llegendes com la del maleter, tant el de quan va viatjar de Girona a Brussel·les com, en un terreny més hipotètic, quan s’afirma que protagonitzarà un enèsim cop d’efecte amagat dins d’un maleter. Els maleters tenen vida pròpia, com ja van demostrar Tarantino en el cinema o, a un nivell molt més tràgic de la història política, els assassins d’Aldo Moro.
En temps de clandestinitats antifranquistes, recordo que el maleter no havia d’incloure cap element sospitós precisament per actuar com a esquer dels policies de frontera. Un maleter impecable i normatiu atreia els agents que, com que no hi trobaven res, deixaven passar cotxes carregats de propaganda clandestina (el mètode queda molt ben retratat a la pel·lícula d’Alain Resnais La guerre est finie). En plena bombolla econòmica corria la llegenda de taxistes pakistanesos que dormien al maleter per assegurar torns d’explotació esclavista. Per entendre la dimensió real del maleter com a factor simbòlic-ideològic, doncs, dimecres em vaig ficar dins del maleter d’un cotxe per empatitzar amb el context en què, segons la llegenda, tornarà Puigdemont. Primera conclusió: és incòmode, provoca pensaments sinistres i denigrants i no té cap encant heroic. Segona evidència, que podríem analitzar d’una manera més política: és molt més fàcil ficar-se dins del maleter que sortir-ne.
Una bona manera d’interpretar Puigdemont és fixar-se en les reaccions que provoca