L’homenatge de Messi
Aparentment aquesta és una setmana difícil per a Leo Messi, carregada d’emotivitat. Javier Mascherano, amic, confessor i per sobre de tot argentí, li marxa ni més ni menys que a la Xina. En el seu comiat institucional de dimecres, Messi va aparcar els texans i es va posar americana i corbata per subratllar la solemnitat del moment. Fa anys que Leo s’ha fet més gran, que ja no necessita com abans la tutela d’algun jugador més experimentat al vestidor per aconsellar-lo i protegir-lo. L’astre vola sol, però igualment trobarà a faltar el central. Però aquest no ha estat l’únic impacte emocional que ha commocionat d’alguna manera Messi i el seu particular univers. Hi ha hagut un altre adeu, aquest ple de simbologia. No parlem de Ronaldinho, una altra persona vital per entendre la biografia del millor futbolista contemporani. Parlem de Pablo Aimar, que, amb 38 anys, acaba de penjar les botes definitivament. Quan Messi era un pibe volia ser com el payaso Aimar, un jugador que en la seva plenitud
va enamorar Johan Cruyff. Cada vegada que Messi juga els honra a tots. A Mascherano, a Ronaldinho, a Aimar i a Cruyff... Ahir ho va tornar a fer. L’Espanyol va provar d’engabiar-lo com a Cornellà, però l’empresa li va resultar impossible. El seu partit va ser una bogeria. Sempre ho és. L’argentí ha fet de l’excepcionalitat rutina.
Abans d’entrar al camp en el seu últim partit Aimar es va fer envoltar pels futbolistes de l’Estudiantes de Río Cuarto, la seva ciutat, l’equip on va començar abans de fer el salt al River Plate. El van escoltar amb atenció i va dir això. Cap de les seves paraules no té pèrdua: “Us diré dues coses. Aquestes nou mil o deu mil persones que són aquí volen ser un de vosaltres. Jo mateix vull ser un de vosaltres demà. Us envejaré amb maldat. La sensació que sentirem ara quan sortim a un camp ple no és en enlloc més. No és en la farlopa, no és en la nit, no és a les minas (dones). Sortir a un camp ple no té comparació. Divertiu-vos i feu que em diverteixi jo”.
Possiblement és el discurs menys retòric fet per un argentí. Messi també és en aquest discurs.
Se’n van Ronaldinho, Aimar,
però continua Messi, i també Iniesta, un altre elegit ahir substituït per Coutinho, en un relleu que anticipa el futur. Coutinho porta el 14 a l’esquena, metàfora rere metàfora, i en la seva primera acció individual al Camp Nou va deixar una sotana com a targeta de presentació. Pertany a la tribu, el brasiler. És dels que se salten la cançó del període d’adaptació. Els bons parlen tots en el mateix idioma. No necessiten pròleg o manual d’instruccions. A la zona de tres quarts d’atac ja es va associar amb Messi.
El derbi és desigual, diuen, però el poden equilibrar les emocions. Va passar a Cornellà, on l’Espanyol va saber llegir per on igualar les forces, portant el partit al terreny de la passió, el sacrifici i l’ordre, culminant-lo amb el gol de Melendo, el nano de la casa. Però el derbi se sent també a Can Barça, més que no es pensa. El nucli dur, el que va mamar la Masia i els derbis en les categories inferiors, el format per Messi, Piqué, Busquets, Alba i Sergi Roberto, va sentir aquella derrota com una ofensa. Per això Messi va jugar com ho va fer ahir, afegint un plus passional al seu joc, decidint l’eliminatòria, verticalitzant les jugades a la primera part i posant-hi calma a la segona per conservar la pilota, per la qual cosa va ser objecte de faltes reiterades, i adormir l’eliminatòria. L’Espanyol va estar a un gol de passar a les semifinals, però la distància va semblar més gran aquesta vegada, la que va marcar Messi. La marca sempre.
EL LLEGAT
Se’n van Mascherano, Ronaldinho i Aimar, però es queda el millor per honrar-los a tots
EL DETALL
Va entrar Coutinho per Iniesta i va deixar un rondo com a avís per a navegants: pertany a la tribu