Malgrat tot
L’Espanyol surt enfortit d’una eliminatòria igualada i competida
Quique Sánchez Flores va poder mirar ahir a la nit als seus jugadors als ulls quan va entrar al vestidor. Era el que els havia demanat en la prèvia: competir. Tractar i jugar de tu a tu al Barcelona malgrat les enormes diferències i poder sortir del camp amb l’orgull intacte, fos quin fos el marcador i el desenllaç de l’eliminatòria.
No es pot dir que l’Espanyol no complís sobre la gespa del Camp Nou malgrat un resultat que l’aparta de la Copa. Després del que es va veure ahir i, sobretot, del partit d’anada, això és el menys important per a un espanyolisme que en aquest doble derbi ha recuperat el seu amor propi, ha vist –ahir a la nit per televisió– com el seu equip ha tornat a estar per fi a l’altura de les circumstàncies i, sobretot, s’ha divertit ficant la por al cos al barcelonisme. L’afició podrà afrontar el tercer i últim derbi de la temporada, el proper 4 de febrer altre cop a Cornellà en partit de Lliga, amb la seguretat que, ara sí, ha tornat el derbi barceloní.
Que l’ambient al Camp Nou seria més hostil per a l’Espanyol que l’habitual era previsible i es va veure ja molt abans del partit: l’autocar blanc-i-blau no va fer la ruta habitual per recomanació de la policia. Però l’Espanyol no va sortir amb por de la gespa ni es pot dir que es deixés intimidar.
Sí, potser, va sortir amb desgana, sense acabar de creure’s que el plantejament defensiu de l’anada podia tornar a funcionar. I, de fet, així que va posar a jugar va encaixar el primer i es va encoratjar definitivament obligat pel 2-0 i amb la convicció que un gol els podia ficar a les semifinals. És a dir, es van jugar molts minuts de derbi i l’eliminatòria va estar totalment oberta gràcies a l’esforç i la solidaritat defensiva dels espanyolistes fins al final, cosa impensable fa tot just dos anys.
A més de l’orgull, el derbi deixarà entre l’espanyolisme el debat sobre el futur de Pau. Sánchez Flores va decidir portar fins al límit la lògica que cada porter ha de complir amb la seva responsabilitat i, després del partit de la setmana passada i la titularitat a la Lliga de Diego López, ahir no va dubtar a alinear el del planter al Camp Nou. No per matar-lo ni per complir una decisió de club, sinó perquè ocupés el lloc que li corresponia.
I Pau, simplement, va complir. Els gols blaugrana no van arribar ni de bon tros dels seus errors i, malgrat que en els primers minuts semblava desubicat, va acabar firmant una bona actuació. En bona part, si l’Espanyol va poder somiar fins al final amb el passi va ser per una magistral doble intervenció al segon temps.
Sobre el porter cau ara una espasa de Dàmocles. Si no renova en les condicions que li va presentar el club el d’ahir a la nit podria haver estat el seu últim partit com a blanc-i-blau. Sense atendre al principi el requeriment
L’eliminatòria es va mantenir viva fins al final, cosa impensable fa tot just dues temporades Sobre Pau s’alça ara l’espasa de Dàmocles: o renova o el d’ahir podria ser el seu últim partit
del director esportiu, Jordi Lardín, perquè no jugués mentre no renovés, Sánchez Flores ha fet que el futbol acabi donant la titularitat al porter gallec.
L’agent de Pau i Lardín estan citats per reunir-se la setmana que ve. El retorn de Chen a Barcelona aquests propers dies pot fer llum sobre aquest tema. El club podria –potser ho hauria de fer– estirar-se una mica més, però no arribar a assolir les pretensions del jugador. I l’espanyolisme no només perdonaria a Pau tots els seus pecats, sinó que agrairia la seva continuïtat. Perquè sempre serà un perico més.