“Molesto els uns i els altres: és un termòmetre d’equanimitat”
Tinc 46 anys. Soc suís de Ginebra i visc a Madrid des del 2010. Soc periodista. Tinc un fill, en Ian (5). Soc liberal (a la manera anglosaxona). El meu pare és protestant, la meva mare és ortodoxa russa, vaig ser format com a anglicà i no professo cap rel
Què pensen els ianquis de nosaltres? Que sabeu i lleure, harmonitzar que gaudiu obligacions de la vida sota el sol.
I en l’aspecte polític?
Que heu aconseguit modernitzar-vos sense sacrificar la vostra tradició cultural.
Alguns diuen que Espanya és dictadura.
El fet de dir-ho sense després ser detinguts desmenteix els qui ho diuen. És com el que diu que forma part de la “majoria silenciosa”: deixa de ser “silenciosa” en dir-ho.
Alguns qualifiquen de “franquistes” els governants espanyols.
Ho serien si impedissin als ciutadans espanyols de gaudir de la seva actual llibertat de pensament i expressió.
Gaudeixen d’aquesta llibertat també els independentistes catalans?
També: les seves idees, pensaments i expressions independentistes no contravenen a cap llei. Sí que poden contravenir-hi certs actes. I com en tot Estat de dret, si infringeixes una llei... hi ha conseqüències.
En quins altres llocs ha viscut abans?
A Brussel·les, París, Nova York, Londres, Hong Kong, Sydney, Zuric. I a Madrid des de
fa treballar vuit anys, per que a The va New ser quan York vaig Times. començar a
Quina visió sobre Espanya aporta?
Procuro d’Espanya desvestir i il·lustrar tòpics, la actualitzar seva enorme el retrat diversitat, que m’admira. En canvi, veig que als espanyols, de vegades, us incomoda.
Què vol dir?
Soc suís: estic familiaritzat amb la diversitat de llengües, cultures, polítiques... La diversitat, per mi, és riquesa! Però molts de vosaltres la veieu com una contrarietat.
Soc poc espanyol, en aquest cas.
Celebrar la diferència en lloc de la uniformitat posa sal a la vida. I que diversa que és Espanya, paisatgísticament i culturalment!
Quin tema sobre Espanya atreu menys els seus caps a Nova York?
Un tema d’interès internacional té sovint menys ressò a Espanya: encara que us arriben molts immigrants, últimament aquest país n’atreu menys que altres de la zona.
I el cas català, interessa?
Molt, per la tensió identitària i la dificultat de desplegar projectes polítics comuns, però últimament també pel que té de pel·lícula de suspens, thriller i ciència-ficció. Però...que difícil que és explicar l’argument de la pel·li! Per què? Home, costa d’entendre-ho! si fins i tot a vosaltres a Espanya us
I com ho explica vostè?
Com l’emotivitat...que un desacord resulta tan fortament dificilíssim marcat racionalitzar-lo. per
Desacord entre quines parts?
Entre diverses els mateixos d’Espanya. catalans, i entre concepcions
Els seus articles, si els llegim a Espanya, a qui agraden i a qui disgusten?
Agraden independentistes i disgusten i unionistes. en similar Això proporció em relaxa a bastant, perquè m’alarmaria que m’insultessin només uns.
L’insulten?
Sí, de vegades, i això constitueix el meu termòmetre d’equanimitat. Des dels dos costats, després de llegir-me, em diuen: “Creia que m’havies entès, però ara veig que no!”.
Ha, ha, tots volen col·locar el seu relat monolític, sense fissures.
Entenc que s’està lliurant una batalla per conquerir l’opinió pública.
De què l’acusen els seus crítics?
Uns, de cobrar de la Generalitat per escriure un llibre sobre Catalunya...que no pensen ni llegir. D’altres, de viure a Madrid per servir millor el Govern espanyol. Són calúmnies que no tinc temps de denunciar.
El sorprenen?
No, entenc que cada bloc polític s’esforci a vendre’m les seves tesis... El que em sorprèn és la maduresa d’aquesta societat!
Què vol dir?
Ningú al carrer ha trencat ni un sol vidre. Això és miraculós! I més amb tants polítics irresponsables titllant-se de “nazis” i dirigintse frases inacceptables els uns als altres...
Què espera que passi a Catalunya?
Els catalans s’han polaritzat en dos blocs. I el vaixell centrista s’ha enfonsat. Cada polític parla només per a la seva parròquia. Però alto: hi ha vots del 21-D a forces independentistes de càstig a les porres de Rajoy de l’1-O, i a la presó cautelar de polítics catalans per Nadal..., mentre que Urdangarin està lliure.
Però els comuns són al centre, no?
Els comuns han perdut protagonisme, en part per conflictes interns. Els acusen d’ambigüitat, però sense ambigüitat no hi ha política! Si et vantes de no cedir mai ni un centímetre, et delates com a mal polític!
Puigdemont cedirà?
No ho sé... Jo li vaig preguntar quin tipus de república seria Catalunya, ja que el votant ho ha de saber, igual que ha de saber el menú en un restaurant. Em va respondre que això variaria amb les circumstàncies: “Si hi ha fam, menges el que hi ha”.
Ja.
Així doncs, si continuen creixent els catalans que volen independència encara a risc d’empobrir-se..., Espanya ho tindrà difícil.