Les xarxes socials celebren l’estrena de la 080
Els gihadistes no deixen respirar el país africà amb continus atacs
Occident ensopega sistemàticament amb la mateixa pedra en les seves operacions militars: guanya en un primer moment les guerres, però les seves victòries acaben sent un miratge perquè és incapaç de garantir després la pau. Els va passar als Estats Units i als seus aliats a l’Afganistan i l’Iraq –i encara en paguem les conseqüències– i li està passant el mateix a França a Mali, encara que el conflicte no té la mateixa envergadura.
Quan es compleixen cinc anys de l’operació Serval, llançada per François Hollande, el conflicte a Mali desafia la pretensió d’una pax francesa al Sahel, tradicional àrea d’influència de París. Els terroristes islàmics continuen amenaçant l’existència d’un Estat que amb prou feines és ja digne d’aquest nom. No cessen els atacs i atemptats suïcides contra les tropes franceses i els cascos blaus de l’ONU.
Emmanuel Macron va haver de citar la situació a Mali durant el seu recent discurs a les forces armades, a la base naval de Toló, perquè diversos soldats francesos havien resultat ferits uns dies abans en una acció kamikaze. El cap d’Estat va recordar que, “amb la mundialització (els francesos prefereixen aquest terme en lloc de globalització), els interessos del nostre país no es limiten només a la defensa del nostre territori i les zones pròximes”. “Sabem que defensar el nostre territori és de vegades lluitar contra els terroristes que fomenten els atemptats a milers de quilòmetres d’aquí –va afegir Macron–. Alhora, el món es fractura, un cert nombre d’estats es fragmenten i cedeixen terreny a l’obscurantisme, al terrorisme i a tots els tràfics que els acompanyen. Des del Llevant fins al Sahel, estem plenament compromesos contra les noves amenaces”.
L’opinió pública francesa està molt atenta als desplegaments a l’Àfrica perquè hi ha memòria històrica d’altres aventures anteriors. No totes van acabar feliçment. El diari Le Figaro va obrir ahir la portada amb aquest assumpte i va dedicar dues pàgines a un exhaustiu informe sobre la situació. El seu diagnòstic va ser sever: “Cinc anys després de Serval, Al-Qaida causa la gangrena a Mali”, advertia el rotatiu.
L’operació Serval –després rebatejada com a Barkhane– va tenir per objectiu inicial ajudar les tropes de Mali a repel·lir l’ofensiva de grups armats islamistes que havien pres el control de l’Azawad, la regió del nord del país. El desplegament va aconseguir, en efecte, aturar el temut avanç dels gihadistes cap a la capital, Bamako. Hi va haver triomfs clars com la reconquesta de la mítica Tombuctú, la ciutat dels 333 sants, el 27 de gener del 2013. Poc després, Hollande hi va ser acollit com un heroi. Van seguir altres accions exitoses com l’alliberament de cinc ostatges del comitè internacional de la Creu Roja.
A poc a poc, tot i això, com també va passar a l’Iraq i a l’Afganistan, l’enemic va reaparèixer, amb emboscades i atemptats, aprofitant la fragilitat de l’Estat, el coneixement del terreny i les picabaralles entre comunitats. Segons alguns experts, França es va equivocar quan va propiciar, massa aviat, la celebració d’eleccions i quan va donar suport al president Ibrahim Boubacar Keita malgrat l’estigma de la corrupció que pesava sobre ell.
L’exdiplomàtic Laurent Bigot, citat per Le Figaro, no ha dubtat a establir el paral·lelisme entre l’aposta d’Hollande per Boubacar Keita i la que van fer George W. Bush i el Pentàgon a favor de Hamid Karzai, a l’Afganistan, a finals del 2001, encara en plena invasió del país centreasiàtic, mesos després dels atacs de l’11-S.
Al pantà de Mali, França s’enfronta també a altres vells fantasmes, fins i tot al malson d’Algèria, una guerra mal digerida de la qual ha transcorregut ja més de mig segle. A París se sap que Alger fa un doble joc, que la seva actitud davant els grups islamistes del Sahel és ambigua i contradictòria. D’una banda se’l considera com a soci oficial en la lluita antiterrorista, però de l’altra se sap que ofereix bases de replegament als gihadistes. Altre cop sorgeix la comparació amb la guerra afganesa i el doble joc que durant anys va mantenir el Pakistan amb l’aliat nord-americà.
París viu al Sahel una experiència semblant a la dels EUA a l’Afganistan i a l’Iraq