Ineficàcia i eficiència
La paràlisi legislativa en què es troba des de fa mesos el Congrés dels Diputats; i la importància per al sector tèxtil i de la moda de la passarel·la 080 Barcelona.
Al llarg del 2016 no es va aprovar a Espanya ni una iniciativa legislativa amb rang de llei. Mai, en els últims 40 anys d’ençà que es va recuperar la democràcia, havia transcorregut un any sense la promulgació de noves lleis. És cert que el 2016 va transcórrer a Espanya sense Govern o, més ben dit, amb el Govern del PP en funcions. Però també ho és que el 2017 la collita legal va ser molt austera: dotze iniciatives legals amb rang de llei i dues amb rang de llei orgànica. I l’any en curs no s’anuncia com el de la recuperació legislativa.
Són diversos els factors que propicien aquesta sequera legislativa. Òbviament, no ajuda que el Parlament estigui molt fragmentat, perquè això dificulta consensos i aliances. Però la principal raó per a l’escassetat de lleis potser no és aquesta, sinó l’abús que està fent el Govern central de la seva prerrogativa de veto, exercitada a la Mesa del Congrés, on el Partit Popular i Ciutadans sumen majoria. Diem abús perquè si bé aquesta prerrogativa és legal, la veritat és que originalment es va establir per evitar l’aprovació de normes que dificultessin el compliment de les polítiques d’execució pressupostària. I també perquè aquella majoria que regeix a la Mesa del Congrés no es correspon amb la distribució de forces a l’hemicicle, de manera que la imposició d’aquella sobre aquestes és, en termes democràtics, si més no, opinable.
Amb aquest últim argument n’hi ha prou per indicarnos que l’aplicació extensiva del veto a la Mesa del Congrés per part dels que la dominen no constitueix una actuació acceptable. Però hi ha més arguments. Aquest obstruccionisme té uns efectes que porten Espanya a la paràlisi legislativa. I això obliga a pensar-hi, i no precisament en termes tranquil·litzadors. Per més que uns pressupostos de l’Estat pendents d’aprovació, des de fa massa temps, puguin presentar-se com a excusa per a aquesta política de vetos.
El poder legislatiu és un dels puntals indispensables de la democràcia. A ell li correspon la facultat per adequar, gradualment, la normativa legal a l’evolució social. No es tracta d’una adequació capritxosa, sinó necessària perquè les lleis no siguin tant una limitació que asfixiï la societat com un instrument que l’acompanyi en el seu desenvolupament. Una societat que, com tothom sap, és tan diversa que, per tant, ha de trobar els mecanismes perquè aquesta condició es manifesti en les lleis que regeixen la nostra convivència.
Obstaculitzar aquests processos, que haurien d’evolucionar gairebé de manera automàtica al ritme dels temps, pot tenir d’entrada efectes convenients per als que ostenten el poder. Però, a mitjà i llarg termini, aquesta paràlisi legislativa és l’avantsala de disfuncions. La llei no és una cotilla, sinó una vestimenta en la qual la societat s’ha de sentir protegida, però també còmoda. I, com dèiem, la societat és diversa, i l’obligació dels que s’ocupen de renovar el seu cos legal és actuar de manera atenta a aquesta diversitat.
És això el que succeeix ara a Espanya? Ens temem que no. En els darrers temps, fins a mig centenar d’iniciatives legislatives impulsades per l’oposició han estat vetades a la Mesa del Congrés. Són massa iniciatives. No li demanem pas al Govern central que legisli contra els seus interessos polítics. Però sí que li demanem al Govern central que recordi que ha de servir per igual a tots els membres de la societat, incloent-hi aquells que pensen de manera diferent a la seva.