El mirall helvètic
Alfredo Pastor ofereix una lliçó d’història comparada: “No hi ha més motiu per parlar de ‘les Espanyes’ que de ‘les Suïsses’: ni unitat religiosa, ni lingüística, amb una història comuna no més antiga que la nostra, Suïssa ha aconseguit ser un país unit, on les diferències es mantenen vives, però dins de certs límits, de manera que la convivència és no només possible, sinó profitosa, i no únicament en el pla material”.
Els catalans sempre han vist Suïssa amb una barreja d’anhel i de nostàlgia. No és només la seva bellesa natural el que els atreu, sinó “el lent procés de constitució d’una societat humana (...) gràcies a l’esforç i al treball continuat de generacions sense fi”, com escriu Gaziel tot recordant el seu viatge per la Suïssa del 1954. No tothom sap, tanmateix, que aquella pau helvètica digna d’enveja ha estat construïda amb molt d’esforç al llarg dels segles. Tot i que sense “prínceps famosos, ni corts turbulentes, ni prelats imponents”, la tempestuosa història de l’Europa medieval i moderna no li va estalviar, a Suïssa, cap de les seves convulsions: va estar sota el poder de nobles poderosos (recordem que Neuchâtel va ser possessió personal del rei de Prússia fins al 1848), va quedar dividida per la Reforma i va estar sota la vigilància de les grans potències veïnes més tard. És el període 1845-1848, que marca la creació de la Suïssa federal, i això és especialment instructiu per a nosaltres.
El Pacte Federal del 1815, pel qual es regia Suïssa al principi del segle XIX, establia un règim confederal, amb vint-i-dos cantons sobirans, encara que es tractava del que avui anomenaríem un federalisme asimètric, ja que tres cantons (Berna, Zuric i Lucerna) eren anomenats “directors”; sense capital fixa, sense Parlament, una Dieta de notables no electes i el germen d’un exèrcit federal eren els únics garants de la unitat. Aquesta es va revelar molt fràgil: una combinació de diferències religioses i d’ambicions econòmiques divergents –conservadors agraris d’una banda, “radicals” dedicats a la construcció d’una indústria naixent de l’altra– van acabar per convertir en irrespirable l’ambient, fins al punt que, cap al 1845, un visitant del cantó del Valais escrivia: “Caldria un nou Dant per descriure aquest infern”. Suïssa, un infern? El cas és que set cantons, on la religió catòlica i el conservadorisme agrari mantenien un cert predomini, van formar una aliança separada per a la defensa dels seus interessos, el Sonderbund, una cosa prohibida pel pacte federal. Pel fet de no existir ni un parlament ni un executiu federals, perquè la Dieta no era més que una reunió d’ambaixadors, el conflicte va degenerar en lluita armada. L’anomenada guerra del Sonderbund va durar del 4 al 29 de novembre del 1847, amb un balanç de 179 morts i 695 ferits. Un oferiment interessat de mediació procedent de la Santa Aliança va ser rebut amb cortesia però fermament rebutjat per la Dieta. Aquesta es va dissoldre a continuació, i una Constitució va ser aprovada el 12 de setembre del 1848. Una transició semblant a la nostra, cent trenta anys abans. Aquesta vegada, la Constitució era federal, amb vint-i-sis cantons sobirans però no independents, sota una fórmula singular: com el seu títol en alemany –Eidgenossenschaft– indica, Suïssa és avui, en realitat, una “societat d’iguals” (Genossenschaft) units per un jurament (Eid). La Constitució del 1848 va durar, amb molt poques esmenes, fins a l’any 1999, quan se’n va aprovar una de nova.
D’aquest episodi en podem extreure tres ensenyaments útils. El primer és que a tot arreu couen faves. No hi ha més motiu per parlar de “les Espanyes” que de “les Suïsses”: ni unitat religiosa, ni lingüística, amb una història comuna no més antiga que la nostra, Suïssa ha aconseguit ser un país unit, on les diferències es mantenen vives, però dins de certs límits, de manera que la convivència és, no només possible, sinó profitosa, i no únicament en el pla material. El segon és que, entre els règims polítics concebibles, el marc confederal és massa feble perquè no té un instrument legal de resolució de conflictes, i per això és inestable. Una arquitectura federal, al contrari, és prou ferma per harmonitzar diferències sense eliminar-les i resoldre qualsevol conflicte sense ruptura.
El tercer ensenyament és que no n’hi ha prou amb un marc legal adient: cal una voluntat autèntica de respectar-lo. Un poble pràctic i poc donat a les quimeres com el suís ha considerat que aquell compromís
A diferència de Suïssa, en la nostra fondue política continua faltant un condiment indispensable: la lleialtat
és tan seriós que val la pena donar-li la forma d’un jurament. Aquí hem votat la Constitució, però no tots ho han fet, i molts ho han fet a contracor. Així, per una degradació imperceptible, les mitges veritats s’han convertit en mentides, els jocs de paraules en atzagaiades. El resultat? La nostra convivència es va degradant, encara que tenim els ingredients que han fet de Suïssa un país modèlic. Això és perquè en la nostra fondue política continua faltant un condiment indispensable, l’únic que ens permet anar més enllà dels nostres defectes, que posa un límit als nostres pitjors instints en la vida política: la lleialtat.
La gran lliçó d’aquell petit país que és Suïssa: ni geografia ni història no poden més que la lleial voluntat de les persones. Potser és per això que Victor Hugo va escriure que “Suïssa, en la història, tindrà l’última paraula”.