Aus assedegades
La sequera castiga els refugis d’hivernada i la cria d’espècies aquàtiques
La sequera està agreujant el deteriorat estat de conservació de moltes maresmes i aiguamolls fonamentals per a les migracions i la cria de les aus aquàtiques.
La sequera està agreujant el deteriorat estat de conservació d’algunes de les maresmes i zones humides de més valor natural. La conseqüència és una degradació més gran d’aquests espais, que són clau per a les migracions i la cria dels ocells aquàtics. Mentrestant, la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife) ha presentat un informe en què destaca que dos terços dels enclavaments espanyols inclosos a la llista del conveni internacional de Ramsar –de protecció de zones humides– presenten un estat global qualificat com a pobre o molt pobre. I assenyala com a responsable el Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient i les altres administracions, acusades de no fer res per evitar-ho.
“En condicions normal nostres aiguamolls s reexplotats i sotmes un gran estrès; per això, n arriba una sequera l’am ça per a ells s’intensific aquests llocs no es pod adaptar. Hem de pactar
s criteris per garantir la seva conservació quan arriben les periòdiques sequeres”, diu Roberto González, tècnic responsable de les polítiques sobre aigua de la SEO/BirdLife.
“Les zones humides pateixen una gran regressió, que anirà a més per la batalla dels humans per aconseguir aigua. Un exemple esgarrifós és la sobreexplotació de l’aqüífer de Doñana per resumeix Jordi Sargatal, president de l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Tot i que els aiguamolls estan acostumats a afrontar la variabilitat hídrica (pròpia del clima mediterrani), l’escassetat de pluges ha agreujat d’una manera alarmant una situació que s’empitjora a causa de l’acció humana.
La sequera castiga durament, per exemple, la llacuna de Gallocanta (Saragossa), on l’explotació de les aigües superficials i subterrànies impossibilita que aquest lloc recuperi els nivells d’aigua dels anys setanta. És una greu pèrdua, ja que és el lloc de pas d’entre el 80% i el 95% de la població de grues hivernants de la Península. El desembre del 2017 se’n van comptabilitzar 9.00 exemplars, davant dels 30.00 del mateix mes l’any anterior.
Altres zones amenaçades a l’interior són les llacunes de Manjavacas (Conca) o de Fuente de Pedra (Màlaga), o els aiguamolls de la costa valenciana: l’al bufera de València, els marjals d Pego-Oliva (Alacant-València) el pantà del Fondo (València). El mateix perill corren els grans sistemes lacustres interiors, com ara les Tablas de Daimiel.
A l’insuficient volum de cabals per alimentar els aiguamolls s’uneix la sobreexplotació dels aqüífers. A més, el 70% de les zones humides pateix diversos graus de contaminació provocada per l’ús excessiu d’adobs agrícoles o presència de metalls en els sediments, així com per abocaments directes, ocasionals o repetits. Així ho indica l’informe de la SEO/BirdLife. El canvi climàtic intensifica, a més, la freqüència i severitat d’aquests episodis (cosa que fa més peremptòria una bona gestió dels recursos hídrics), alerta l’associació.
La degradació de maresmes i aiguamolls (per aquesta suma de causes) comporta una forta responsabilitat per a Espanya, ja que 74 d’aquests espais naturals estan inclosos en el conveni de Ramsar (Iran, 1971), que recull la llista d’aiguamolls d’importància internacional.
Les dades de l’informe esmentat són alarmants. Dos terços dels 60 enclavaments que han estat analitzats presenten un estat de conservació pobra o molt pobra (40), un 18% té un grau de conservació moderat (11), mentre que només un 17% ofereix un bon nivell de conservació (10). Entre els aiguamolls situats a la part més baixa de la classificació hi ha Doñana, Tablas de Daimiel (Ciu-
CLIMATOLOGIA
La manca de pluges ha contribuït a empitjorar l’estat d’aquests espais d’interès
INFORME DE LA SEO/BIRDLIFE
Dos terços dels aiguamolls ofereixen un grau de conservació pobra o molt pobra
SOTA TUTELA INTERNACIONAL
La sobreexplotació i els abocaments amenacen els 74 aiguamolls, d’importància mundial
CRÍTIQUES
La degradació es deu a
“altadecompromís de les a i i r ons espanyoles”
dad Real), l’albufera de València, els aiguamolls de l’Empordà, ria de Mundaka-Gernika (Biscaia), llacunes d’Alcázar de San Juan (Ciudad Real), l’embassament d’Orellana (Badajoz) o el marjal de Pego-Oliva (Alacant). L’oenagé ha recopilat la informació gràcies al seguiment que fa a la xarxa d’àrees importants per a la conservació dels ocells.
“Aquesta anàlisi mostra una imatge poc encoratjadora del treball fet per a la conservació dels aiguamolls Ramsar a Espanya, sobretot per la falta de compromís per part de les administracions espanyoles”, explica Asunción Ruiz, secretària executiva de la SEO/BirdLife.
Aquesta associació es queixa que el Govern d’Espanya incompleix el conveni de Ramsar sobre protecció de les zones humides, ja que “continua sense aportar la informació necessària” a la secretaria d’aquest conveni. Concretament, l’Executiu espanyol no ha donat una resposta satisfactòria a la secretaria d’aquest conveni internacional sobre els expedients oberts per la degradació de vuit enclavaments espal : D ñana, Tablas de Daimia de València, mar Meera de Mallorca,
ldoviño, delta de acu a de Ruidera, a es bles de Daimiel. ò, SEO/BirdLife ha avançat e posarà a disposició del conveni Ramsar tota la informació recollida al seu informe, i oferirà col·laboració tècnica si cal, perquè els seus responsables revaluïn la situació dels aiguamolls i adoptin les mesures oportunes.
“Aquesta situació posa en risc clar el lideratge internacional d’Espanya en matèria d’aiguamolls internacionals, un actiu no només clau per al seu patrimoni natural, sinó també social i econòmic”, afegeix Asunción Ruiz. Fins al moment, Espanya –amb 74 espais reconeguts per la seva importància internacional- és el tercer país amb més llocs en la llista Ramsar, només darrere del Regne Unit, amb 170 enclavaments, i Mèxic, amb 142.
“Necessitem aquests ecosistemes. Els aiguamolls són més que un caprici; són reserves d’aigua davant la sequera i el canvi climàtic, garanteixen la productivitat del seu entorn i serveix per recarregar els aqüífers”, afegeix Ruiz.
Els aiguamolls són els ecosistemes més productius del planeta. “A igual superfície i energia solar que un cultiu o un bosc, la seva productivitat és més gran, com testifiquen les bandades de flamencs o de grues concentrades en aquests espais humits, on ho troben tot per a la seva supervivència”, destaca el naturalista Jordi Sargatal.
El futur d’aquestes espècies, però, és complicat. Els ocells depenen d’una anatomia molt específica (potes, becs...) i en segon lloc la regressió que experimenten aquests territoris (només queda el 5% de les zones humides europea de fa 500 anys) fa que només puguin obtenir refugi, menjar o puguin criar en llocs concentrats, reduïts i ara molt minvants. “Parlem de bandades amb centenars o milers d’animals que, en les seves migracions, només es poden aturar en llocs concrets, ja que necessiten llocs tranquils, no contaminats, sense trets”, explica Jordi Sargatal. Aquest reconegut naturalista critica, a més, la mala gestió en els aiguamolls de l’Empordà i la falta de mesures per proveir nous recursos d’aigua a aquests ocells al parc natural, de manera que no descarta que aquest assumpte acabi a la Fiscalia de Medi Ambient.