El preu a pagar per l’Estat
Alfredo Pérez Rubalcaba, home de notable intel·ligència, ha descrit la conjuntura espanyola actual amb una cruesa que pocs es poden permetre: “L’Estat pagarà el cost de treure Puigdemont del mig”.
Aquest és el titular. Literalment, va dir el següent en una entrevista a Onda Cero divendres passat: “Els independentistes volen que l’Estat els tregui Puigdemont del davant. L’Estat ho farà, i pagarà un preu. Ara es tracta de veure quin és el cost”.
El que va ser ministre de l’Interior durant l’esclat del 15-M –va deixar que l’acampada a la Puerta del Sol es desenvolupés pacíficament mentre la dreta madrilenya li exigia mà dura–, el líder de l’oposició que va assegurar el pont entre Joan Carles I i Felip VI amb un discurs parlamentari brillant, va afegir divendres el següent: “L’unilateralisme català ha mort, i no ressuscitarà”.
Sempre cal escoltar amb atenció Alfredo Pérez Rubalcalba, que fa uns quinze dies va mantenir una discreta reuamb nió –tot Madrid se n’ha assabentat– amb la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal.
Tenint en compte aquesta trobada, la primera afirmació de Rubalcaba és especialment significativa: “Els independentistes volen que l’Estat els tregui Puigdemont del davant”. És una lectura molt crua de les tensions que s’estan produint a Barcelona entre els diferents components de la majoria parlamentària. Partidaris de la investidura de Puigdemont costi el que costi davant els que donen prioritat a l’aixecament de l’article 155. Legitimistes a ultrança davant els nous realistes. Trabucaires contra florentins, segons irònica definició de l’escriptor Andreu Claret. Carlins versus oriolistes. El nucli de Puigdemont, el suport de la CUP, davant el sobtat pragmatisme de les direccions d’Esquerra Republicana i del PDECat. Les declaracions del diputat Joan Tardà a La Vanguardia de diumenge passat: “És imprescindible tenir Govern; si cal sacrificar el president Puigdemont, haurem de sacrificar-lo”.
Les tensions hi són, i dibuixen un camp de batalla inèdit: el projecte de Puigdemont i els seus fidels –reunificar la major part del sobiranisme en un nou subjecte polític– davant les resistències del PDECat i la lògica animadversió
La raó d’Estat s’està descarnant i s’està descarant: estem davant una mutació política
d’ERC, que fa tot just dos mesos ja es veia com la nova força dominant a Catalunya. Diguem-ho clar: Puigdemont no només vol muntar un gran sidral a l’Estat; també vol trinxar Esquerra.
Aquestes són les tensions que hi ha realment a Catalunya, i sobre aquestes tensions està actuant l’aparell estatal. “A quin preu?”, es preguntava divendres Pérez Rubalcaba. Un preu alt: menysprear el Consell d’Estat, una nova onada d’irritació a Catalunya davant l’evident instrumentalització del Tribunal Constitucional i la consagració de Puigdemont davant el poble sobiranista. L’home de Brussel·les es referma com el líder indiscutit de la base social sobiranista. En aquests moments, Puigdemont té tots els incentius per intentar forçar una repetició electoral.
L’Estat segurament evitarà la seva investidura, però el preu a pagar incumbeix tot Espanya. La raó d’Estat s’està descarnant. S’està descarant. L’Estat ha imposat la seva autoritat, i s’agrada. Estem assistint a una mutació en la cultura política.