Tàrtar jurídic amb salsa en mal estat
Amesura que el to de veu de Soraya Sáenz de Santamaría es va metal·litzant, el col·lapse civil entre el Govern d’Espanya i els llimbs institucionals de Catalunya se sofistica. Resultat: la política ha externalitzat les seves responsabilitats als tribunals per crear una precarietat ètica i cívica en tot l’àmbit d’influència de les dues trinxeres. Ahir, a RAC1, Jordi Basté va entrevistar Jaume Alonso-Cuevillas, i l’advocat de Puigdemont va dir: “Avui, en aquest Estat no hi ha garanties de res”. És l’evolució d’un pensament que dissabte, a TV3, i encara sota els efectes de l’amenaçador sí però no del Tribunal Constitucional, subratlla el costat insòlit d’una mesura que s’acosta a l’abús de poder. La denúncia de l’advocat és de comunicat. Però això no l’inhabilita, com tampoc s’hauria d’inhabilitar els que intueixen que alguna garantia democràtica hi deu haver quan es pot dir a TV3 que en aquest Estat no hi ha garanties de res. El mateix dissabte i al mateix
Preguntes freqüents, Sergio Santamaría, exdiputat del PP, i Pilar Rahola, exdiputada d’ERC, van emular una situació típica del Sálvame. Santamaría va fer el paper de Kiko Matamaros, estarrufat per la seva pròpia eloqüència de fiscal del districte de pel·lícula de sèrie B. Rahola, en canvi, va buscar un cos a cos vodevilesc a l’estil de la Belén Esteban hard (època Fran) però passat per una vehemència que no pot ser considerada de princesa del poble per raons republicanes òbvies però que rebenta els audímetres. En temps de carnaval, les caretes de Puigdemont crearan l’efecte d’un país amb milers de puigdemonts falsos i amb l’autèntic incapacitat per tornar. Diumenge va fer un cameo a la gala dels Gaudí, que manté un vigor pamfletari que oblida que no solament els independentistes van al cinema.
Ahir, a TV3, Marta Pascal (PDeCAT) va afirmar: “Estem compromesos a fer les coses ben fetes” sense que li caiguessin les dents. Pascal administra una cadena de sidrals considerables, i se’ls menja ordenadament, amb el posat de la tutora d’escola que, perquè no se li noti el pànic, et diu que la teva filla té rampells de psicòpata i que potser seria bo canviar-la d’escola. I el cas Palau? Pere Bosch l’hi va preguntar i Pascal va dir que era “una taca trista” (no em feu explicar què és una taca alegre).
Què passarà avui? No en tinc ni idea, però, com que molta gent que tampoc no en té ni idea opina obertament sobre el tema, conjecturo que, tenint en compte els precedents, es prendrà la pitjor decisió possible. És una catàstrofe? Sí, però igual que quan es van haver de repetir les eleccions espanyoles. Tant de bo la incompetència fos una matèria primera exportable: seríem, junts o separats, una primera potència.
Sergio Santamaría i Pilar Rahola van emular una situació típica de ‘Sálvame’