Els límits de la política
Fos o no la intenció de Josep Antoni Duran Lleida, com a director del Fòrum Debat Procuradors, la proposta de diàleg inaugural d’aquest nou espai de discussió amb el suport pel Consell General de Procuradors a Madrid va ser eloqüent sobre les capacitats i, més encara, sobre les incapacitats del dret i la política democràtics per afrontar desafiaments d’envergadura.
Havia obert el foc el catedràtic de Dret Administratiu Santiago Muñoz Machado oferint com a marc únic davant la crisi d’Estat desencadenada pel desafiament català la reforma constitucional, en els termes en què un nombrós grup de professors l’oferia mesos abans en forma de manifest.
Enric Fossas Espadaler, catedràtic de Dret Constitucional de la Pompeu Fabra, signant d’aquell document, va voler transcendir l’immediat i, abans de cedir el testimoni als polítics de tot signe reunits per Duran Lleida per al debat, va proposar reflexionar sobre les capacitats i les incapacitats del dret per resoldre per si sol el que la política no arregla. Primer reconeixement d’impotència: “Que en un dels territoris d’un Estat hi hagi una minoria majoritària que defensa la secessió és un problema per al qual el dret constitucional no té una resposta”. Segon: “El dret ha mostrat les seves limitacions per fer front al desafiament a l’ordenament constitucional per part de poders públics amb suport polític i social”. El dret ha espremut els seus recursos ordinaris i extraordinaris, va explicar el professor, demostrant fortaleses i debilitats. La pugna teòrica entre legalitat i legitimitat no dona per a més, va subratllar.
I aleshores va quedar clar que Catalunya és, efectivament, una formidable prova de resistència per al dret, en la mesura que s’han vist i es veuran successivament concernits el dret constitucional, el penal, el parlamentari, el processal i el penitenciari –citats per Fossas– sense que estiguem més a prop d’una solució. Però també ho és per a la política. I, si el dret té limitacions tècniques, la política en té de pràctiques. Molt greus: Francisco Martínez (PP), José Ignacio Prendes (Cs), Joan Tardà (ERC) i Jordi Xuclà (PDECat) van dedicar els seus torns a reiterar posicions i relats ben coneguts que justifiquen respectivament l’article 155 i la DUI, mentre que Josep Vendrell (En Comú) i Mikel Legarda (PNB) parlaven de desescalar i institucionalitzar el conflicte per posar fi al període d’excepcionalitat, també receptes conegudes a hores d’ara. Meritxell Batet (PSC), d’altra banda, va oferir empatia i una solució: que tots assumeixin la comissió Territorial del Congrés impulsada per Pedro Sánchez.
La sessió va deixar, doncs, dos sofisticats diagnòstics de Muñoz Machado i Fossas Espadaler que van caure en sac foradat davant la certesa que aquí hi continua havent massa aigua per a tan poc molí.