H2O sense gluten
Dissabte, Cristina Jolonch escrivia sobre el projecte del Govern andalús per obligar els bars a oferir als clients gerres amb aigua de franc. És una iniciativa que pretén acabar amb el costum de demanar refrescos o aigües embotellades, que comporten dos problemes. Un, l’excés d’envasos de plàstic. L’altre, les xifres d’obesitat, alarmants. Molta gent decideix que, si han de pagar per l’aigua, millor refrescos ensucrats. Simultàniament, a la Gran Bretanya hi ha en marxa una normativa que farà que bars i cafeteries, però també botigues i empreses, instal·lin fonts per reomplir de franc les ampolles d’aigua que sobretot els joves porten tot el dia a la mà, gairebé com un complement de vestir. Els primers que s’hi han apuntat són les cadenes Costa Coffee i Premier Inn. Gràcies a una app sabràs en tot moment on hi ha la font per reomplir més propera. Asseguren que el 2021 n’hi haurà a tot el país.
El món de les aigües ha entrat en efervescència. Hi ha una web anomenada iAgua, dedicada a informacions sobre el líquid element i la gestió que se’n fa. No depèn de cap administració, la qual cosa en garanteix, almenys en principi, la independència. Jordi Oliveras –consultor
El món de les aigües ha entrat en una efervescència tal que les parides abunden
en enginyeria hidràulica– hi ha publicat no fa gaire un article on repassa les últimes parides del sector. Hi esmenta l’“aigua crua” que Jolonch citava a l’article de dissabte, però també d’altres encara més interessants. L’“aigua artesanal” (“en la meva divagant ment va aparèixer una imatge: un científic combinant amb les seves pròpies mans dues molècules d’hidrogen i una d’oxigen”) que, pel que explica, és simplement aigua d’una glacera de l’era quaternària, a Iłowo-Osada, a Polònia. És a dir que d’“artesanal” no en té res. Parla també de l’“aigua amb oxigen”, singularitat sorprenent si recordem que, com ens van ensenyar a escola, una de cada tres parts d’aigua és precisament oxigen. Doncs bé, a l’aigua li afegeixen un plus d’aquest element, com quan vas a la pizzeria i demanes extra de mozzarella. Esmenta també l’“aigua deshidratada”, que és aigua sense aigua, igual que el cafè descafeïnat és cafè sense cafeïna. La pots comprar a Amazon, però sàpigues que es tracta d’un producte de broma, que ironitza sobre els nivells de ximpleria líquida als quals hem arribant.
De totes les que esmenta, la que m’emociona és l’“aigua sense gluten”. ¿Que potser l’aigua, a més d’hidrogen i oxigen, conté blat? No. Però tant se val: ja hi ha aigües envasades que inclouen a la llista de components de l’etiqueta l’avís “sense gluten”. Diu Oliveras: “Desconec si es tracta només d’una manera de publicitar un producte o si al darrere hi ha un recargolat pla per aprofitar-se de les pors i la indefensió de persones malaltes”. Jo crec que es tracta d’una altra cosa. Ara hi ha al mercat tantes aigües comercials amb incorporacions –taronja, menta, llima, llimona...– que alguns celíacs de debò (no els que s’abstenen del gluten només perquè és moda) ja no es refien que a l’aigua que volen comprar no hi hagin afegit blat, sègol, ordi o civada, “per enriquir-la”. Puta vida, tete.