Ego patri
Ningú no sap què passarà avui al Parlament. Crec que no ho saben ni els que protagonitzaran les notícies, perquè en aquests dies desmesurats i ferotges cada segon desmenteix l’anterior. Més que informació líquida, tenim informació vaporosa que vira al primer buf de vent, no endebades tot és tan extrem i és tan extremat, que ha desaparegut l’art de la prospectiva política. Amb tot, les variables del dia d’avui estan delimitades a tres opcions, que es resumeixen en la mare de totes les preguntes: es votarà la investidura de Carles Puigdemont? I en cas afirmatiu, a quina plaga bíblica ens haurem d’enfrontar?
En espera dels esdeveniments d’aquest inhòspit dimarts, doncs, la reflexió gira al voltant d’una altra gran pregunta que hauria d’explicar els motius d’aquest gran disbarat: per què l’Estat s’ha obsedit a no permetre que Puigdemont fos investit? I per Estat em refereixo al Govern i als seus còmplices necessaris, amb el PSOE i els seus mitjans afins al capdavant. No ens cansarem mai alguns de recordar el que és evident: el PP no hauria gosat fer totes les barbaritats que ha fet si els socialistes no li haguessin donat la vènia. Tornant a la pregunta, realment Rajoy i companyia necessitaven amb tanta obsessió impedir la investidura del president sorgit, de manera inequívoca, de les urnes? I no és una pregunta amb sarcasme perquè, sincerament, me la faig. Més enllà d’aquesta necessitat testosterònica de l’aquí mando yo i del con España no se juega, afegit a un patològic desig d’humiliació i revenja, és comprensible
Incomprensible forçar tal destrossa de l’ordenament jurídic només per impedir la investidura
que el Govern hagi fet tal destrossa amb l’ordenament jurídic i hagi estressat de manera tan brutal un alt tribunal, només per aconseguir evitar la investidura? Perquè l’únic realment lògic després d’haver imposat, per la via més traumàtica, unes eleccions, era acceptar el mandat de la ciutadania catalana, que passa, sense cap dubte, per la restitució del seu president.
Tot intentant evitar-ho, amenaçant, reprimint, trencant la separació de poders, obligant el TC a fer una barbaritat jurídica (segons els mateixos juristes), posant-se en evidència davant altres democràcies veïnes tota aquesta embogida acumulació de gerundis, per a què? I, els servirà d’alguna cosa? Perquè de moment, l’únic que han aconseguit és un triplet de derrotes: tenir milions de catalans més emprenyats amb Espanya; tenir el vidriòlic món independentista més unit, malgrat les seves moltes fractures, perquè la repressió ho uneix tot; i tenir un president més president que mai, més líder a Catalunya, i més referent a fora d’ella. Potser Soraya i Rajoy i la resta de la colla se sentiran reforçats en el seu ego patri si impedeixen la investidura (i això, si la impedeixen), però després del seu ego què els quedarà? Un Estat democràticament més esquerdat, una Catalunya més allunyada i un conflicte més enverinat que mai. Felicitats. Són uns estadistes.