Política i justícia
Quan la política situa els conflictes en el camp de la justícia no només canvia l’escenari, canvia també la naturalesa del debat i les conseqüències
Intentar retransmetre una deliberació judicial com si es tractés d’un partit de futbol és un absurd. Aquestes darreres setmanes i, molt especialment, aquest darrer cap de setmana amb ocasió de la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs interposat pel Govern central sobre la possible investidura de Carles Puigdemont, ha estat una demostració ben evident d’aquesta absurditat. S’informava de l’inici de la reunió com si comencés el partit; al cap de pocs moments ja es deia que durava massa; pocs minuts després, que hi havia una gran divisió entre els magistrats (que van acabar decidint per unanimitat), que la decisió ja estava presa, quan encara faltaven dues hores per arribar al final, etcètera.
Sense saber res de res, els comentaristes ja opinaven del que es decidiria, amb contundència i sense cap mena de marge per al dubte. S’assenyalaven bàndols de guanyadors i perdedors que anaven variant a mesura que la deliberació s’allargava. Es demanaven opinions, que es donaven sense conèixer la decisió; es denunciaven les mancances, els excessos, els defectes i els errors quan encara no se sabia sobre què s’opinava. Era igual: s’estava jugant el partit a porta tancada però els informadors havien de demostrar que estaven dins de la reunió i que ells participaven de la redacció de la resolució!
Quan la justícia substitueix l’acció política passa això. El debat polític és, generalment, molt públic –a vegades, potser massa–. La justícia es mou amb uns altres paràmetres i l’única publicitat de les seves deliberacions és mitjançant les seves decisions. I malament si no és així. La política està molt obligada pels vots; la justícia no hauria de tenir més patró que la llei. Per aquesta raó, la justícia té els seus ritmes, el seu temps, els seus continguts. I quan la política situa els conflictes en el camp de la justícia no només canvia l’escenari, canvia també la naturalesa del debat, les referències que s’hauran de tenir en compte i les conseqüències.
Quan la justícia és cridada a substituir l’acció política, aquesta –la política– perd el control de la situació. I recuperar-lo no serà fàcil. Ja no es tracta de majories i minories, ni de vots, ni de mobilitzacions, ni sensibilitats, ni emocions. El dret i la seva expressió més emblemàtica, la llei, són certament interpretables; aquest és el camp de la doctrina i de la jurisprudència. Però el camp està molt més acotat i delimitat que el que correspon al debat polític, en el qual el joc de les alternances i del canvi social donen molt més marge per resoldre situacions de conflicte. Si primer es parla políticament, després el dret pot donar forma i contingut als acords. Quan la justícia és la cridada a resoldre, la política constata el seu fracàs.
Ara i aquí, la justícia ocupa l’escenari. Cridada per uns i per uns altres, ha pres la responsabilitat sobre la decisió del conflicte. Cridada pels que l’han ignorat i pels que s’hi han refugiat. Per tots! Ningú te dret a queixar-se de la judicialització: aquesta possibilitat estava escrita, prevista, contemplada i valorada; per tots! Per això, ara no té sentit intentar retransmetre-la en directe com si es tractés d’un partit de futbol. Ara caldria, o en tot cas valdria més, pensar en com la justícia podria tornar a la política el que no hauria d’haver sortit mai del seu camp. D’entrada, potser, tenint-la més en compte. Facilitar una percepció més normalitzada de la realitat. Algun filòsof del dret parla de la força normativa creadora de la realitat social com a motor del canvi. Al final, en democràcia, transformar la legalitat és més positiu que ignorar-la o transgredir-la.