La màgia de l’aigua

Hi ha pocs elements capaços de transformar un paisatge de manera tan radical com ho fa l’aigua en els ecosistemes mediterranis. Només en calen unes quantes gotes perquè el curs eixut d’un torrent s’ompli de vida. I aquest efecte és encara més sorprenent a les grans planes, on una làmina d’aigua de tot just uns centímetres garanteix la presència de desenes d’espècies úniques i la pervivència de paisatges excepcionals.

La màgia de l’aigua a la Mediterrània ve justament de la seva escassetat. Del fràgil equilibri en què se sustenten molts dels paratges que tenen més biodiversitat. Les millors albades d’estiu de la meva vida les he passades a Menorca, als petits però nets rierols que moren a la platja de Tirant, al nord, vora la badia de Fornells. Eren només uns centenars de metres d’aigües superficials, però incontaminades. Allò era el paradís: tortugues, ànecs, agrons... Només amb allò n’hi havia prou per sentir-se com Gerald Durrell al Corfú de la dècada dels trenta...

Hi ha experiències més extremes, que deixen un fort impacte en qui les viu. Els capvespres a Gallocanta, quan

Pocs elements fan canviar un paisatge de manera tan radical com l’aigua a la Mediterrània

milers de grues omplen l’aire d’esgarips i pots arribar a pensar que ets a la sabana africana. O glaçar-se en els matins freds de Villafáfila per veure les oques. O encara més senzill: deixar passar l’estona fins que vespregi vora l’estany de Vilaüt, als aiguamolls de l’Empordà. I qui sap, potser amb una mica de sort sentir el bram del bitó...

No fa falta ser naturalista per gaudir d’aquestes coses. Amb la curiositat ja n’hi ha prou.

Avui molts d’aquests paratges estan amenaçats. Per la pressió humana. Per la contaminació. Per la sequera. I perquè costa molt entendre que un dels millors plaers que dona la vida és poder deixar els paisatges que has conegut tal com estaven.