El sol no sap sortir
En un dia emboirat de la setmana dels barbuts (diuen que és la més freda de l’any), vaig sentir una conversa en una botiga que em va provocar un atac de riure. Una dona es queixava en veu alta: “No hi ha dret, a TV3 ahir van dir que el sol avui sortiria a mig matí, però no es veu un burro a quatre passes, tot és ple de boira”. Al seu costat, un avi li va respondre: “Senyora, em sembla que el sol no mira TV3”.
A la Plana de Vic, on la boira senyoreja bona part de l’hivern, des de sempre hi ha hagut el costum d’encetar una conversa parlant d’aquest fenomen meteorològic ocasionat per la inversió tèrmica, encara que els més vells asseguren que avui no n’hi ha tanta com abans. L’anecdotari relacionat amb la boira és ric i molt extens.
Setanta anys enrere, el senyor Riubrogent (un estrafolari savi vigatà que era pintor, escultor, autor de teatre popular i inventor) va idear una solució científica per esbandir la boira de la Plana: rebaixar el Montseny o fer-hi un esvoranc que permetés l’entrada directa de la marinada.
Durant la meva infantesa, per la diada de Tots Sants, la boira em provocava sentiments més aviat tristos quan aquestes petitíssimes gotes d’aigua en suspensió es barrejaven amb el fum de les castanyes torrades provinents d’una parada situada a pocs metres de casa, i m’entrava una profunda depressió lligada a la nostàlgia de les passades vacances estiuenques.
A finals dels setanta, un grup d’artistes trencadors, literats, cinèfils i aficionats a la filosofia, van crear Òxid de Boira, una associació efímera que durant tres o quatre anys va organitzar moltes activitats de caire cultural. Els impulsors van escollir aquest nom, perfectament escaient per una entitat vigatana, en el transcurs d’una reunió al Cafè Vic, atès que la boira, deien, “forma part del nostre codi genètic i de la nostra història”. Fa deu anys, el Consell Comarcal d’Osona va proposar la construcció d’un anacrònic aeroport de jets privats a Montrodon, un barri de Taradell fronterer amb el municipi de Tona, en uns terrenys banyats per la boira bona part de l’any. La proposta no va ser ben rebuda per la població, que la va rebutjar en una consulta pública, ni pels ecologistes del Grup de Defensa del Ter, que van al·legar la destrucció de seculars terrenys agrícoles i també van qüestionar el paper de la boira, un agent climatològic habitualment renyit amb l’aviació, igual que el vent.
Parlant de disbarats meteorològics, em ve al cap la prodigiosa escena final del film de José Luís Cuerda Amanece, que no es poco, en què tres guàrdies civils esperen asseguts en unes roques que el sol surti per ponent. Però quan el capitost (encarnat per el gran Sazatornil) s’adona que l’astre rei surt per orient s’enfada molt i dispara una desena de trets contra el sol cridant: “¡Me cago en el misterio!”. Sublim.
La boira d’hivern forma part del codi genètic dels habitants de la Plana de Vic