La segona llàgrima
Mares de Déu fluorescents, nans de jardí, coixins de peluix rosa amb forma de cor,... Durant anys es va parlar molt del kitsch com a fenomen estètic o, per dirho amb més propietat, antiestètic. A Apocalíptics i integrats, Umberto Eco el va definir com una manera de comunicar que no només buscava estimular efectes sentimentals, sinó també suggerir la idea que, gaudint d’aquests efectes, es tenia una experiència selecta. I també va recordar el que havia dit Hermann Broch, l’autor de La mort de Virgili: que aquesta mena de comunicació no podria prosperar mai sense l’existència d’una persona també kitsch a qui li cal la mena de mentida que ofereix. Aquest desplaçament de la mirada cap al subjecte receptor és al darrere de les disquisicions sobre el kitsch que marinen la història de La insuportable lleugeresa de l’ésser. Aquesta novel·la de Milan Kundera explica la fenomenologia de la sentimentalitat kitsch per mitjà de la metàfora de la segona llàgrima. L’experiència kitsch començaria amb una imatge bàsica: uns nens corrent per la gespa, el record del primer amor o la pàtria traïda, per exemple. Davant d’aquesta imatge, el kitsch provoca dues llàgrimes d’emoció. La primera llàgrima afirma: “Que maco: els nens corren per la gespa!”. La segona diu: “Que maco, estar emocionat juntament amb tots aquells que s’emocionen veient com els nens corren per la gespa!”. Segons Kundera, és aquesta segona llàgrima, que resulta de la complaença en una primera emoció real o fingida, la que converteix el kitsch en kitsch.
Kundera també apunta que “en el regne del kitsch impera la dictadura del cor”. Però convé no oblidar que, sota aquesta dictadura, es pot viure de maneres diverses. El discurs postmodern sobre el kitsch va subratllar aquesta diversitat assenyalant la possibilitat d’una relació no ingènua, sinó irònica amb l’objecte o l’enunciat que busca provocar el sentimentalisme. La sensibilitat postmoderna va consagrar la transversalitat d’un kitsch que es podia consumir d’una manera seriosament sentimental per la multitud i d’una manera més juganera o cínica per aquells que es veien com a elits. I potser ha estat aquesta transformació la que ha permès que aquesta manera de comunicar es converteixi en un vehicle idoni de les polítiques nacionalistes. Avishait Margalit, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, a qui l’editorial Arcàdia acaba de traduir el magnífic assaig De la traïció, va publicar l’any 1988 a The New York Review of Books un article sobre el recurs al kitsch en la representació que l’Estat d’Israel feia de la història dels jueus i del seu estatus de víctimes per modelar els sentiments nacionals i internacionals. L’article, que recordava la metàfora de la segona llàgrima, es titulava The kitsch of Israel i analitzava l’ús de certes distorsions de la realitat per provocar efectes emocionals políticament aprofitables. Seguint-ne les passes se’n podria escriure un altre, El kitsch de Catalunya. Catalunya potser serà aquests dies l’escenari d’una traïció, però ja fa temps que s’ha convertit en un emblema mundial del kitsch polític.
Catalunya potser serà escenari d’una traïció, però ja fa temps que s’ha convertit en emblema mundial del kitsch polític