Provocació, vergonya aliena i radicalitat

Gerard Piqué va triar un vestit de persona gran (color gris, armilla a joc, solapes generoses i corbata ampla) per solemnitzar la seva renovació, representada aquesta vegada en un format innovador i que va incloure un passeig per la gespa del Camp Nou i la seva llotja presidencial (picada d’ullet) i l’assistència de familiars i de les cúpules directiva i executiva del club. Tot molt seriós. El guió original incloïa no ficar-se de peus a la galleda del derbi però Piqué no s’hi va poder resistir (no hi ha cap vestit capaç de cenyir-li les opinions i al d’ahir no li enganxaven gens unes botes d’aigua) i va aportar amb prou feines dos apunts, normals en ell però cridaners en boca de qualsevol altre futbolista, gremi de gent de discurs anodí. El central va comentar que no es penedia d’haver dit que l’Espanyol és de Cornellà i no de Barcelona i va posar com a exemple el Joventut, que és de Badalona i no de Barcelona. “Una obvietat”, va afegir.

És molt probable que l’opinió de Piqué soni a provocació sentida amb orella i sensibilitat periques, entre altres coses perquè ho és. Piqué rep insults a Cornellà, a ell, a la seva parella i als seus fills, i torna aquest odi amb un contraatac enginyós per al seguidor barcelonista arquetípic i antipàtic per a l’espanyolista equivalent.

Hi ha un problema en aquest tipus de conyes aparentment innòcues. Que les institucions se les prenguin seriosament (el comunicat de l’Espanyol parlant de xenofòbia voreja la vergonya aliena perquè frivolitza un tema molt més greu i proper) i que la rivalitat entre dues aficions sigui mal interpretada per la seva part més radical i pertorbada, que existeix encara que els dos clubs actuïn com si no fos així.

A l’últim derbi es van fer coincidir uns quants guillats als voltants del Camp Nou per tirar-se coses i repartir-se cops. Compte, no subestimem aquests episodis.