“Puigdemont i les seves peripècies seran una nota a peu de pàgina”
Tinc 77 anys: soc jove, perquè estic ben casat, amb dos fills, faig una feina que m’agrada i, a sobre, em paguen. Soc de Barcelona, que Maragall, del qual vaig ser conseller, va rellançar i que continua sent el nostre gran actiu. L’elit independentista i
Hi haurà investidura?
N’hi hagi o no, Puigdemont i les seves peripècies seran una nota a peu de pàgina en la història del nostre temps; un altre reflex del desordre institucional que viuen moltes democràcies.
On veu vostè els perquès?
Després de la recessió, el capitalisme democràtic sembla generar riquesa, però només per a uns quants, per això la resta vota tensant els punts febles d’Occident. I a Espanya un d’ells és la tensió territorial recurrent per no haver estat capaç de pactar un Estat integrador.
Malgrat tot, encara tenim pensions, sanitat gratuïta i educació pública.
Gràcies al pacte social europeu per frenar el comunisme, però quan cau el Mur el capitalisme ho veu innecessari i ho qüestiona: “Si la història –resumeix Warren Buffet– és una lluita entre rics i pobres, l’hem guanyada els rics”. I després reconeix que la seva secretària, en proporció, paga més impostos que ell.
No hi ha menys desigualtats a la UE?
La sortida de la recessió a Espanya es fa retallant llocs de treball, salaris i prestacions i degradant la cohesió social, i el votant respon radicalitzant-se. A Catalunya, l’elit sobiranista troba en aquell malestar l’oportunitat d’esquivar al càstig electoral que li esperava per haver administrat aquestes retallades.
I així el sobiranisme aconsegueix continuar a la Generalitat, però no l’Estat que volia.
Perquè la seva elit ha comès uns quants errors de càlcul. Per aconseguir la independència necessites, per començar, una majoria social inqüestionable, però l’independentisme no ha obtingut mai més de la meitat dels vots.
Tampoc no sembla aconseguir suport internacional: també ho veu imprescindible?
El segon requisit és el suport incondicional d’una gran potència, com ho va ser el dels EUA quan va fer possibles els nous estats bàltics i balcànics. I el tercer requisit és la disposició dels independentistes a assumir grans sacrificis materials i humans.
Per què no la tenen?
La paradoxa és que molts independentistes es queixen del que es perden per no tenir Estat propi, però no estan disposats a arriscar el que ja han aconseguit sense ell.
L’elit espanyola comet errors?
Cau en un altre enorme error de càlcul quan intenta sufocar la insatisfacció catalana només amb jutges i jutjats sense ni tan sols un intent de fer política ni oferir un projecte de convivència alternatiu.
Mentrestant, les dues elits no van dissimulant així les seves històries de corrupció?
Amb el concurs d’un periodisme que ha deixat de ser el que va ser en la transició i cau sovint en el sectarisme fàcil i adotzenat.
Assumeixo la part que ens toca.
Avui l’actualitat política no es raona, es consumeix, i per veure què passa en realitat hem d’ignorar el seu soroll.
Les xarxes socials poden substituir el periodisme?
Poden ser útils per a la participació ciutadana, però també caure en l’efectisme narcisista o la manipulació i això radicalitza i degrada el debat públic. La comunicació política de qualitat és un dels fonaments de la democràcia juntament amb les institucions eficients, una ciutadania compromesa i polítiques d’igualtat.
Vostè va ser conseller i diputat: suposo que tindrà propostes de canvi.
Els parlaments, per exemple, són del segle XIX! Necessiten reformes. Per començar, sobren diputats aquí i al de Madrid. En canvi ens calen més experts independents que els ajudin a decidir en cada tema, com les oficines de control pressupostari.
Cap a on creu que anem, ara?
Els europeus estem en un interregne, diu Wallerstein, com el que hi va haver entre l’edat mitjana i el Renaixement. I pot durar 50, 70 anys potser, fins que vegem què és passat i què és futur en el nostre present.
L’Estat nació és passat o futur?
És del segle passat. Ja veurem quina forma prenen ara les presumptes sobiranies nacionals i com s’articulen a Europa. I també com l’elit espanyola va cedint la seva, encara que de vegades cregui que la té per dret diví.
Les grans metròpolis estan articulant noves xarxes de poder territorial?
És el que no veia o no volia el pujolisme quan va frenar Maragall i el seu projecte metropolità per a Barcelona. El president Maragall també va xocar amb l’elit espanyola, que no entenia el seu projecte de compartir l’Estat des de la perifèria sense subordinar-se.
Aquests són problemes locals?
Eren i són europeus i avui els tenen a la Gran Bretanya, on s’han succeït els referèndums sobre la seva sobirania i encara debat cap a on anar; o a l’Est d’Europa, que sent la temptació d’un populisme dretà. La democràcia representativa s’enfronta a la incertesa.
Què proposa, vostè?
Davant la incertesa, és fàcil seguir qui promet solucions màgiques, però si no fas política, te la fan, així que és millor que els ciutadans participem en la construcció d’aquest futur.
Com?
Reconstruint institucions, però també les relacions personals, que han patit tensions i que han de basar-se ara en la integritat, l’honestedat i la solidaritat.